Comença la temporada

Després d'un mes i mig de vacances esportives i de fer totes aquelles coses que durant tot l'any no feim habitualment toca posar-nos en marxa.

Una vegada acabat l'Ican tocava descansar però al mateix temps hem de planificar la nova temporada.

Un dels objectius que tinc més en ment és l'Ironman d'Austria que serà el meu màxim repte de l'any, ja que tinc moltes esperances d'intentar fer el meu millor temps, i si no és així intentar fer un bon temps a la marató, assignatura pendent que he tingut sempre. Enmig de tot això intentaré fer la marató de Barcelona el 25 de Març, el Tristar de Porto Colom, el 70.3 d'Alcudia i un parell de curses que m'ajudin a la preparació per gran cita.

Aquest mes i mig de descans que he tingut m'ha servit per desconnectar, per llevar-me la carrega d'entrenos i sobretot per no pensar amb l'esport. No obstant he fet la mitja marató de la Tui amb un temps de 1:28:20, no és un mal temps pensant que no m'havia posat les sabatilles de córrer del dia de l'Ican.

Avui he sortit a rodar uns quants quilòmetres amb la bici, en total 60km, he intentat fer molta cadència però hi ha hagut un moment que les cames m'han dit basta i els darrers quilòmetres els he fet rodant tranquil·lament. Bon entreno per començar!!! demà seguirem amb el planing.

Steve Jobs 1955 - 2011

Crònica Full Ican

Doncs amb el Full Ican ja son 4 triatlons de distància Ironman que he aconseguit acabar. Cada any em preparo la distància amb molta antelació. Hi ha hagut anys que he duit millor el córrer, d’altres la bici i el tema de natació sempre ha estat molt semblant.

Enguany crec que no era molt conscient de fer el Full Ican. No se si era perquè ho feien a l’illa, perquè no era marca Ironman (és viu d’un altre manera) o perquè no estava mentalitzat per afrontar aquesta distància.

A les 5:00 del matí sona el despertador i com sempre aquest dia m’aixeco molt aviat amb la sensació de no haver descansat gaire. Em preparo el berenar, un cafè, galetes, una poma i mig plàtan. Em poso el banyador, acabo de preparar la resta de coses i partim cap el cotxe cap a boxes.  Una vegada arribat allà començo a saludar gent que va arribant per fer el mateix. Preparo el meu material i en poc temps ja ens em de dirigir cap a la sortida. Allà m’acomiado de na Xisca (ja que no se a quina hora tornaré a vorar-la) i de la meva família.

A les 7:15 donen la sortida. M’ho prenc en calma, se que el dia serà llarg, em trobo molt còmoda, no reb cap cop ni manotada, no pareix que estigui en cursa. El temps va passant i sortim de la primera volta, miro el temps 31:45 aprox, no vaig gens malament, al meu costat un gran esportista en Toni Contesti, xerrem un poc, comentam la primera volta, saludo a la família i segona volta. Igual que la primera, fora cops, tranquils. Sortim de l’aigua i aturo el cronòmetre amb un temps de 1:04:00. Directe a boxes, em poso la roba de ciclisme, saludo a la família i enfilo el circuit de bici.

Les primeres rampes pla petit i tira tira. El circuit era dur i encara ho seria més dur per la pujada de Montuïri a Randa. Començo a passar gent, me passa gent. Dic me passa gent perquè hi va haver un “tal” Jordi Gonzalez que em va passar com si anés amb moto, no m’ho podia creure, les rodes treien fum, impressionant. Menjo un poc, bec molt per no deshidratar-me, feia molta de calor i vaig fent camí. Xerram un poc amb en Jordi i anam comentant les coses que ens passen.

Arribats a Randa la primera vegada se que tot és davallada fins al cruse de Porreres, així que em deixo anar i començo a pensar si hi haurà algú. Penso que no perquè segur que tots en aquella hora dormen. Passo el camí de Son Santre (quins records més bons) i a mesura que s’acosta el cruse vaig veient els meus amics, Joan Jaume, Mesquida, Tassa, Bielo, n’Apo, n’Elisabeth, en Vidal, etc... Els pego un crit!!! Eehhh!!! I allà tots varen esclatar, “vamos” son sastre!!! A tope!!! L’amo!!!! Tots animen, allò em va fer posar la pell de gallina, em varen caure les llàgrimes de l’emoció. Segueixo i cap el primer punt de gir. Tornam arrere i em vaig creuant amb la gent, ens animem i un altre vegada cap el cruze. Allà sabia que hi havia els meus i esperava aquell moment. Tornada a passar i crits i renou. En Jordi és posa a riure, em diu que tinc molts de seguidors, fem broma i seguim. Anam a l’altre punt de gir i en Jordi em comenta, ei noi? Saps a quina posició anam? Li contesto que no i em diu anam dintre els 30 primers!!! Que dius? Fem massa via? I em diu, endavant!!!

Comença la segona volta, al punt de gir em trobo amb part de la meva família, na Xisca, na Ma Joana i en Rafel. Animen fins que es queden fora veu i parteixo un altre vegada.

La segona volta em de regular molt ja que serà molt feixuga. Arribo al cruze i aquesta vegada si que em quedo sorprès: hi ha els meus pares!!!! Uffffff... abans eren a la sortida i ara allà. Animen com sempre i el meu pare em fa un comentari: as de fer més via en bici!!!! Jo ja no podia pus, estava cansat i havia de reservar per la marató.

Arribo a boxes i comença el pitjor de tot. Allà em trobo molta gent, la família, la gent de l’equip herbes tunel (gràcies a tots) i molta més gent... animen, criden. Se que la carrera serà molt dura, fa molta calor però em trobo bé. Tinc ganes de córrer, passo els primers 10 quilòmetres i molt bé, bec un poc, i passen els quilòmetres, però al quilòmetre 17 començo a tenir males sensacions. La panxa em fa mal, tinc ganes de vomitar, però no m’aturo. Però passen els metres i de cada vegada pitjor, camino, veig na Xisca i m’acompanya, li dic que intentaré arribar al punt de gir corrent, em poso a corre molt a poc a poc, no puc, la panxa me mata de mal, no tinc forces a les cames. Arribo a punt de gir i allà una gentada animant-me, cridant, corrent al meu costat, ho feia per ells, punt de gir i m’aturo, camino no puc, les cames no me van, tinc ganes d’abandonar, em tambalejo, estic molt marejat i no puc córrer. Arribo a l’altura de na Xisca, m’ajuda, camina al meu costat, m’anima (impressionant el seu comportament). Passa en Jordi Gonzalez i s’atura, em diu que seguirà al meu costat. Això ho em començat plegats i ho acabarem plegats em diu. M’anima a córrer molt a poc a poc i als 10 metres m’aturo i vomito, li dic que segueixi va genial, segueixo caminant amb na Xisca i arribam a l’avituallament. No puc beure, tinc por de que em desqualifiquin per anar malament, li dic a na Xisca que torni arrere i jo intentaré seguir. Intento córrer i un altre pic a vomitar, però aquesta vegada dic que això no pot ser, que si rebento, rebentaré i segueixo corrent. La meva sorpresa fou que al cap de poc temps ja tornava a córrer al mateix ritme que al principi i fins i tot vos puc dir que hi havia moments que corria a un ritme més elevat. 

Després dels problemes,cansament i tot el dia de fer esport, vaig aturar el cronòmetre amb un temps de 11:05:01, el meu millor temps en distància Ironman. Si no ves tingut els problemes estomacals segur que ves fet el temps que desitjo fer un dia, però al final i com sempre diem tot conta.

Vull donar les gràcies a tots els companys que vingueren a animar, a tota la gent que durant tota la cursa no va fer res més que animar i ajudar. Les gràcies a n’en Jordi Gonzalez que per poc que ens veiem fou impressionant el que va fer, a n’en Pep Lliteres per venir a vorar-nos a l’arribada. També un milió de gràcies a la meva família per ser els meus incondicionals i seguir-me a tot arreu i sobretot gràcies i més gràcies a na Xisca per el seu comportament i el seu entusiasme, la carrera també és teva.

I per acabar moltissimes gràcies a tots!!! L’any que ve Austria...

Falta poc!!!

¿Estic preparat per córrer el Full ICAN? Doncs això és una pregunta que em faig cada dia. No se quines sensacions tinc sobre el meu estat de forma. En aquest moment em trobo molt cansat i la peresa de fer activitat física encara existeix. Quan començo a entrenar els primers minuts son realment durs ja que pareix que no puc ni amb les sabates, però a mesura que passa el temps em vaig trobant molt millor.

Ahir tenia un rodatge de 16 quilòmetres i la veritat és que en un principi i com he dit abans vaig estar a punt de tornar a casa, però després una vegada passada la mitja hora em trobava molt millor.

Enguany no se com afront la meva quarta distància Ironman. És un dels pics que hi vaig amb més incertesa de tots sobre el meu estat de forma. La veritat és que he entrenat i els entrenos han estat de qualitat, però el meu cos no se si ha assimilat així com toca.

Dintre de 15 dies vos contaré com ha anat, però el que n’estic ben segur és que arribaré a meta com sigui.

Ja hi tornem esser

Al final totes les coses bones s’acaben però també he de dir que les coses dolentes també s’acaben. El problema és que les coses bones s’acaben més aviat o passen més aviat.

Una vegada tornat a la feina i haver passat un estiu realment diferent a molts altres anys, ara toca tornar un poc a la rutina. He de dir que no durarà molt ja que la setmana que ve tinc una setmaneta carregada de festes i he d’intentar anar per tot.

Esportivament xerrant he intentat seguir el planing. No sempre he pogut fer el que me tocava. Sabem que la temporada d’estiu és quan tenim més coses a fer, dinars, sopars, festes, platja, etc... i això també conta ja que tot l’any estem entrenant i quan arriben aquestes dates em de disfrutar un poc de la vida social.

Hi ha hagut dies realment durs, series de 3000 series de 5000 i amb la calor que feia, un entrenos molt variats amb moltes series però realment profitosos. Això de profitós ho dic ara que encara falta un mes per fer el Full Ican, ja vorem el dia de la prova si totes aquestes pallisses faran efecte. Jo estic convençut de que si.

Ja era hora!!!

Em vaig de vacances... salut a tots!!!

Aprendre a anar sol

Ahir tocava sessió de bici. En un principi havia de rodar uns 45 o 50 quilòmetres però al final vaig decidir fer-ne un parell més. La meva intenció primer fer la volta grossa del circuit del Ican i una volta petita. Al final no va ser així ja que em vaig perdre per els camins de Llucmajor. En sortiren uns 110 quilòmetres aproximadament, una bona feina. Però és aquí a on vull arribar. Dissabte passat vaig sortir amb un grup nombrós de triatletes per fer la volta llarga del Ican. Em vaig trobar en forces, amb ganes d’atacar, sortia a cada atac del grup, a les pujades anava al davant, en fi em vaig trobar amb moltes forces. Ahir tot el contrari, les cames em feien molt de mal, les sensacions no eren bones, cansament, em trobava pesat, hi havia moments que m’havia d’aturar de remar perquè les cames no anaven.

Enguany he fet molts més quilòmetres de bici que altres anys. He sortit amb un grup que m’ha fet augmentar la velocitat considerablement i si això és poc hi ha hagut una persona que m’ha ensenyat a sofrir damunt la bici “a davant fins que moris i després te poses a darrera” cosa que abans no sabia.

Ara noto que quan vaig en grup rendeixo molt més que si vaig sol. Crec que serà hora de que comenci a sortir més sovint en solitari i aplicar el que m’ha ensenyat en Pep Lliteres, sofrir, sofrir i sofrir. No me queda d’altre...

Ara ja ho puc dir!!!

Estic inscrit a l'ironman d'Austria!!!!!

Ahir a les 00:00 de la nit n'Oscar, en Xim, en David Nuñez i un servidor ens posarem davant l’ordinador per poder fer la inscripció a l’Ironman d’Austria. Unes setmanes abans havíem rebut un mail de l’organització dient que les inscripcions s’acabaven amb un temps record, amb 30 minuts s’acaben les inscripcions. Ahir tots preparats per poder ser els primers i jo crec que fórem els primers, perquè avui matí encara estan obertes les inscripcions.

Doncs al final ja tenim objectiu per l’any que ve. Encara que falti un any, ganes d’anar-hi ni ha moltes, sobretot amb el grup de gent que ens em apuntat. Ara per ara som uns 15 que hi participam. Segur que serà un viatge genial.

Ironman Austria

Encara no em acabat aquesta temporada i ja pensam en la següent. Això de l’Ironman és una febre que cada dia va a més. Si se vol anar a una prova de la marca Ironman s’han de prendre les decisions d’un any per l’altre ja que les inscripcions s’acaben en pocs minuts.

Em decidit amb un grapat de companys anar a fer l’Ironman d’Austria. Per el que he llegit per internet, és un dels triatlons més bonics que hi ha i més ben organitzats. La nit del dilluns a les 00:00 obrin les inscripcions i l’any passat s’acabaren en 35 minuts. Enguany provarem sort i espero que a meitat de la setmana pugui entrar un post dient... Ja tinc plaça!!!

Crònica Irontrimallorca

Diumenge era la meva tercera cita de la temporada, el irontrimallorca amb distàncies de 3000 nedant, 80 quilòmetres amb bici i 20 quilòmetres de córrer.

En un principi afrontava aquesta cursa com una preparació per el Full Ican del setembre, però una vegada que ens posem el “mono” de fer feina, solem anar a per totes.

Dissabte a la tarde ens dirigim cap a Cala Millor i només arribar el “xulo” de turno de la guardia civil de tràfic va voler fer ….... ho deixarem així però ens varen caure 100€ de multa.

Arribats a cala Millor anam a cercar els dorsal i a preparar tot el material. Entram a boxes i allà xerram un poc amb la resta de companys que hi ha. El vent bufava en força i el mar estava bastan picat. Aquella situació no agradava a ningú però la cursa era el diumenge i no el dia abans.Una vegada voltat per tota la zona de boxes i haver fet la xerradeta pertinent na Xisca, en Pep Lliteres i na Tina ens dirigim cap a l’hotel. Un hotel que per el preu que vàrem pagar va estar molt però que molt bé je je je...

Diumenge al mati havíem quedat a les 6:30 al menjador per berenar. Quan na Xisca i jo baixarem en Pep i na Tina ja havien berenat i ens esperaven amb les bosses per sortir de l’hotel. El matí quan vaig veure en Pep el vaig trobar un poc nervios, però allò feia preveure una bona cursa per la seva part, i així va ser. Pujam a l’habitació, recollim tot i ens dirigim cap a boxes.

Una vegada arribats allà, preparem la bici i ens anam preparant per dirigir-nos a l’infern. Dic l’infern perquè el mar estava que picava, les ones ja eren considerables i allò feia que ens agüéssim d’exprimir al màxim. M’acomiado de la resta de companys i sona la botzina. Els primer metres vaig seguir els consells del gran mestre n’Ivan Muñoz (entrar saltando las olas hasta que podáis). Arribam a la primera boia i el grup anava ben estirat. Feia mal nedar, les ones, no deixavem veure bé les boies ni tampoc la resta de participants. Arribam a la meitat de la cursa i surto de l’aigua juntament amb na Marga Burguera i en Xim. Veig que no vaig tan malament. I un altre cop a sortejar el temporal, segona volta i aturo el rellotge amb un temps de 48:09. Agafo la bossa de bike, em canvio dintre la carpa. Tardo molt ja que decideixo posar-me el “traje” de ciclisme. Mentres em canviava anaven arribant companys, Ignasi Colom, en Pep Lliteres i més gent. En Pep em comenta que ha perdut un botó que aguanta el seu dorsal. Li dic que s’oblidi que allò no és res i que doni GASSSSSSSS!!!!!.

Agafo la bici i comença el sector de bike. 80 quilòmetres amb constants pujades i baixades amb un petit coll, el coll d’es vidrier. El primers quilòmetres agafo gent, em poso a l’altura de n’Ignasi Colom i xerram una mica (una bona cursa la que va fer n’Ignasi). Segueixo cap envant i al quilòmetre 15 aprox. aturada oficial de 5 minuts per amollar tota l’aigua que he begut durant la natació. Torn a pujar a la bici i segueixo cap el primer punt de gir. Allà gir i miro la gent que em ve darrera. Per sorpresa veig en Pep Vidal. Vaig pensar que li havia passat alguna cosa, sabia que prest o tard m’agafaria. El ritme no és dolent, tinc ganes de pitjar una mica més però penso que després hi ha el darrer sector que a mi sempre em passa factura. Arribo a la primera volta i allà passo a n’en Toni Morey (Toni te dec un cercessa, gran cursa). Ell m’havia dit que l’agafaria amb bici i jo no ho creia. Punt de gir i més envant agafo a n’en Tomeu Mulet un altre gran nadador, el passo i GASSSS (com diria en Pep Lliteres). Darrera volta i ja està. Arribo a boxes i faig un temps de 2:20:48, una mitja de 34,1 km/h. Agafo la bossa de run, em poso les sabatilles, visera i a córrer s’ha dit. Les sensacions son bones i el ritme no és dolent. Vaig agafant gent. M’havien comentat que el circuit era bastan dur però no m’imaginava que ho fos tant. Eren 3 voltes a un circuit a on hi havia tram d’asfalt i trams d’arena amb unes pujades molt pronunciades. Podem dir que era un circuit exigent. Hi havia una pujada de 1’5 quilòmetres. Comença la segona volta i les sensacions eren molt bones, bon ritme. Arribo a un punt de gir i em veig a gent darrera que me tocaria anar al davant. M’han retallat metres, però no em fa perdre el cap. Arribo al punt més alt del circuit i com vos deia abans em va passar en Pep Vidal. Si vos dic la veritat casi em va tirar a terra amb la velocitat que ho va fer. Les sabatilles aixecaven la pols... uffff!!! tot un espectacle i jo era un espectador de luxe. Enhorabona Pep!!!

Acabo la segona volta i les forces encara hi son, tinc ganes i m’agrada. Comença la tercera volta i veig que les cames responen a la primera part del circuit, però una vegada que arribo a la zona de costes les cames van a menys. Arribo a dalt de la cima i n’Ivan (moltes gràcies per els ànims) és posa al meu costat amb la bici i m’anima una bona estona. Ara ja esta, falten molt pocs metres. Un més a la butxaca. Darrera recta, cerco na Xisca i no la veig. Miro al front i la veig darrera la meta que m’espera. Al final aturo el cronòmetre amb un temps de 4:49:45. Els 20 quilòmetres de còrrer ho he fet amb un temps de 1:37:00.

El pròxim repte el full ican del setembre. Hi ha molta feina a fer, però almenys ho intentarem.

Vull donar les gràcies a na Xisca com sempre per acompanyar-me i fer-me costat dia a dia. A tota la gent que me va animar durant la carrera, Tina, Sergio Brusi, Lluis Biel, Miniño, Nati, en Toni de na Rosa... ufff i molta més gent. A tots els participants per el comportament que tingueren durant la cursa que ningú va deixar d’animar, Pep Lliteres, Pep Vidal, Tomeu Mulet, Toni Morey, Ignasi Colom, Manuel... i també donar l’enhorabona a un bon amic com en Biel “Parreta” que fou el seu primer triatló per relleus i la veritat que ho va fer genial.

Bon entreno de bici

Després d’una setmana una mica carregada d’entrenos i el que em va passar dimecres tot just acabat l’entreno, el cap de setmana se presentava amb fatiga, però el resultat no ha estat el mateix que em pensava. Dissabte en Pep m’havia dit que aniria amb la “grupeta” per fer una d’aquelles etapes que pinyol vermell. En un principi m’ho vaig pensar però després vaig decidir anar-hi. Arribaria allà a on arribes seria un bon entreno.

Al final ens sortiren 140 quilòmetres amb una mitja de 32km/h. La ruta, doncs Campos-ctra Sa Ràpita, ctra. Pressos, crta Cap Blanc, Cas Busso (reagrupament), Llucmajor, Algaida, Biniali, Consell, Alaró, Orient, Bunyola, Festival Park, Son Ferriol, Arenal, Llucmajor, Campos.

Tot just començar les cames no anaven i les sensacions eren dolentes. La primera intenció era arribar a Orient i tornar cap a Campos, però a mesura que el cos assimilava els quilòmetres m’anava trobant a gust. Així que vaig decidir fer tota la volta. La pujada a Orient vaig intentar ficar-me amb el grup capdavanter fins que .... i vaig arribar quart a dalt del port darrera en Pep Lliteres peplliteres.blogspot.com, si voleu podeu llegir la crònica al blog d’en Pep, aiiiiggg no!!! que aquesta vegada no la escrita je je je... per un pic que arribo per davant del grup i no l’escriu... m’aca...n. Però una cosa si he de dir que el ritme que pujaven tots els altres no era el de sempre, ja que si ves estat així ves arribar el quart dels darrers.

Encara que no hagi escrit la crònica, bromes a part, tinc que donar les gràcies a n’en Pep perquè a la tornada sempre és ell que em fa arribar a Campos i m’ensenya a sofrir damunt la bici. Gràcies Pep.

Diumenge en un principi la intenció era rodar una mica i després trotar, però al final només vaig rodar uns 70 quilòmetres aprox. i foren suficients.

En resum bon cap de setmana de bici per posar-me les piles de cara als pròxims reptes.

Sensasions de Frankfurt

Aquets dies passats els volum de còrrer fou molt elevat i això fa que les cames vagin acumulant cansament. Com molts de dimecres anàrem a nedar al mar i llavors vam còrrer per el carnatge fent sèries de costes i després de 1500m. Una vegada acabats l’entreno ens dirigim cap els cotxes i quan ens posem a estirar un poc allà em vaig començar a trobar malament. Tenia les mateixes sensacions que vaig tenir a l’Ironman de Frankfurt, mareig, vòmits, fatiga i sobretot molta son. Quan xerrava amb la gent tenia la sensació que xerrava amb els ulls tancats. No se qui fou que va proposar anar a fer una cervesa al xiringuito i vaig acceptar. Crec que fou el millor encert de tots, ja que després de dues cerveses tornava a estar molt millor. Ara ja se que si a una cursa de llarga distància em torna a passar el mateix, doncs aturadeta al primer bar i cervesa.

Irontrimallorca

La setmana que ve serà el meu tercer triatló de llarga distància d’aquesta temporada. Enguany com vaig comentar al principi de temporada, era un any a on l’Illa de Mallorca s’està transformant a un lloc de curses de llarga distància. Diumenge dia 19 se celebra el primer triatló de Cala Millor amb les distàncies de 3000 metres nedant, 80 en bici i 20 de córrer.

En un principi estic afrontant aquesta competició com un entreno per la preparació del Ican del setembre. La veritat, així com els dos anteriors, el de Porto Colom i el d’Alcudia hi anava amb nervis en aquest hi vaig fora cap pressió ni una i havent entrenat ben poc.

Aquest cap de setmana era un bon moment per aprofitar de fer bici, però dissabte hi va haver sortida de nit amb el amics i diumenge no estava ni per posar-me les sabates de bici. Però com sempre dic, no sols em de fer esport. No em de descuidar totes aquelles coses que formen part de la nostra vida.

El resultat no importa. Ja vos contaré el desenllaç de la cursa, però ja voreu com anirà molt bé. Ara toca disfrutar que ve l’estiu!!!

Hores de sol...

La veritat és que ara és un luxe poder entrenar. Al no poder sortir en bici per el mal temps ahir vaig haver de canviar de plans. Tocava rodar unes 2h i després trotar uns 8 quilòmetres, però veient el temps vaig decidir anar a nedar. Doncs a les 19:30 estava davant la porta de la piscina municipal de Felanitx per fer l’entreno. Al final sortiren uns 3000 metres més 15 minuts de sauna. Però la alegria més grossa que em vaig endur que en sortir de la piscina sobre les 21:00 encara feia claror, uffff!!! això si que puja la moral.

Molta gent em diu que estic “loco” perquè m’encanta la calor i sobretot entrenar amb calor. Però si som sincer a més de dos els hi agrada. No digueu que ara “encara que faci fred” no sigui un autèntic plaer sortir en aquesta hora de la piscina i encara faci claror. L’únic que falta és la calor.

Possible nova incorporació.

Fa temps que vaig darrera d’una bici de triatló, ho millor dit una bici de contrarellotge. He estat mirant si la comprava nova ho usada ja que el mercat comença anar amb alça en quan a bicicletes de triatló. Després d’un parell de mesos em vaig posar en contacte amb un amic i em va comentar que volia desfer-se de la seva bici.

Ara la tinc a prova però crec que no hi haurà molt que provar je je je... així que vos presento la possible nova incorporació. Espero que vos agradi.

Mig Ironman d'Alcudia

Dissabte passat afrontava el meu segon repte marcat per aquesta temporada, el mig Ironman d’Alcudia. Després del que havia vist la setmana anterior al tri de Sa Colonia i el bon resultat obtingut em feia afrontar aquesta cursa amb moltes ganes.

Era un cap de setmana especial, perquè recordava els temps que viatjàvem per córrer l’Ironman d’alguna ciutat. Decidirem passar el cap de setmana per Alcudia i la veritat que l’any que ve ho tornarem a repetir.

Divendres a la tarda el primer que férem en arribar fou anar a cercar el dorsal. Tot duna partirem cap a l’hotel per preparar tot el material i les bosses per entrar a boxes. Agafam la bici i tot el material i ens dirigim cap a boxes. Allà els nervis és començaven a palpar, triatletes, material, jutges... Deixo la bici, les bosses i ens dirigim al bike park per veure les tendes.

Allà ens trobam la majoria de coneguts, en Pep Lliteres (una cursa impressionant), en Miniño, n’Ivan, en Tomeu, na Cati, n’Ari etc... i comentam una mica tot el tema de la cursa i unes quantes rialles que no anàrem gens malament.

Dissabte al mati ens aixecarem ben prest per anar a berenar i preparar-nos per anar cap a boxes per acabar de tancar els darrers detalls i tenir-ho tot llest a l’hora de fer la cursa. Una vegada sortit de boxes ens dirigim al mar per preparar-nos per la sortida. Allà ens retrobarem amb molta gent. Com que la sortida era per grups d’edat a mi em tocava a les 8:40, així que tenia temps de preparar-me i escalfar una mica.

A mesura que arribava l’hora els nervis anaven pujant. Em poso el neopré, m’acomiado de na Xisca i em dirigeixo cap a la sortida. Allà ens deistjam sort amb la resta de companys i a les 8:40 exactes donen la sortida del meu grup d’edat.

Els primers metres son una mica estressants, molta gent, colzades, potades però a mesura que passen els metres el grup se va estirant. Me trobo bé, bones sensacions, amb moltes ganes. Passen els metres i giram la darrera boia. Allà vaig agafar gent del grup d’edat que havia sortit abans i dones que havien sortit 20 minuts abans. Surto de l’aigua i sento l’espiquer que diu: comencen a sortir els primers triatletes del grup d’edat... aquí vaig pensar que no anava tan malament. El temps que vaig emprar per fer els 1900 metres d’aigua fou de 30:35.

Em dirigeixo cap a boxes i allà em trobo molta gent coneguda, en Joan Toni Fullana, en Lluis Biel... donant-me ànims.

Agafo la bici i just sortir de boxes sento que em criden, és en Joan Albert (Finisher Ironman 2011) animant-me com sempre.

El primer tram de bici fou totalment pla. Em poso acoplat i intentar passar els quilòmetres de la millor manera. Arribo a Pollença i allà la carretera comença amb una pendent molt poc pronunciada. Passen els quilòmetres i comença la pujada fins a Lluc. Primer ve el coll d’en Femenia i una vegada superat, tot el temps és pujada i baixada. En tot aquest tram de pujada vaig avençar a moltíssima gent. Pujava a un ritme molt còmoda, sense forçar ni una mica, vaig seguir instruccions de n’Ivan “en la subida no forzar”, i passava i passava només passava a gent. Arribat a Lluc comença la baixada i allà ja no podia anar tranquil, allà vaig amollar tot el que hi havia. Una vegada arribat a Inca tocava el pitjor que duc, el pla. Al cap de poc em passa un guiri i se gira cap a mi i em diu: you are contador, very well ascended... jo em vaig posar a riure.

Passen els quilòmetres i sobre el 70 em va pegar una mica de “pajara” que vaig haver d’afluixar una mica el ritme, però ja faltava poc i arribava a meta. Arribo a Alcudia amb un temps de 2:38:43 amb una mitja de 34km/h.

Amollo la bici i al lloc on l’havia de deixar sento que em criden. És na Xisca que me dona ànims: vamos Llorenç!!! Em poso les sabatilles i a córrer. Els primers metres molt bé, vaig en molt bones sensacions, estic molt bé. Al quilòmetre 3 de la meva primera volta em trobo una sorpresa molt gran, en Pep Lliteres!!! En Pep era la seva segona volta i quan arribo a la seva altura li demano: com vas Pep? Malament!!! ufff... Veig que puc fer més via que ell (cosa inusual) però decideixo quedar al seu costat. Vaig anar amb ell uns quan quilòmetres que foren els millors. Una estona estirava en Pep i l’altre estirava jo fins que en el quilòmetre 12 em va pegar el mal de panxa... Ufff!! ja hi tornam esser vaig pensar. Allà vaig haver d’afluixar el ritme i en Pep a poc a poc m’agafava metres fins que em va amollar, no el podia seguir i el mal era més intens. Em queden dues voltes i el mal no afluixa, passo per boxes i com sempre la gent cridant i animant, en Toni, sa Nena, els meus pares, na Lourdes, en Xurxo (gran), n’Ivan, en Fullana, en Roman i així podria estar escrivint noms que no acabaria la llista, gràcies a tots.

Passen el quilòmetres i arriba la darrera volta. Allà vaig sofrir un canvi. El mal havia fuit i les sensacions tornaven esser molt bones. Torno a trotar amb un bon ritme, n’Ivan em diu que no m’aturi que me veu bé i que arribi fins al final.

Agafo la darrera polsera i em dirigeixo cap a meta. Allà m’aturo a veure la meva mare, el meu pare i això com arribo em trobo na Xisca. M’aturo l’agafo i li dono les gràcies per estar amb mi, per estar al meu costat. Li donc un peto i una persona del públic em diu: ara as perdut dos minuts!!! Em giro i li contesto que val la pena perdre aquets dos minuts. Arribo a meta amb un temps total de 5:03:15.

En total no ha estat un mal temps, el 289 de la general i el 63 de la meva categoria, però em ves agradat que la mitja marató em ves anat millor. Vaig fer un temps de 1:45:55 i la meva intenció era baixar aquest temps. Com sempre mai estam contents amb el resultat, així tenim una excusa per tornar-hi l’any que ve.

Vull donar les gràcies a na Xisca per estar al meu costat i ajudar-me en tot, sense tu no seria el mateix, als meus pares i familiars per animar, i a tots els qui vareu venir ho vareu estar a casa per animar com sempre ho feu. Gràcies a tots.

Crònica triatló campionat de Balears

El dissabte passat a sa Colonia de Sant Jordi se va celebrar el campionat de Balears de triatló. Era una prova estranya perquè en primer lloc era dissabte al matí i en segon lloc feina molt de temps que no corria una distància tan curta, distància olímpica.

Quan em vaig aixecar del llit na Xisca em va fer un comentari que feia temps que no ho escoltava: avui te veig en poques ganes de competir!!! Si vos dic la veritat no va dir cap mentida. A les 7:00 del matí ja feia una ventada i allò feia preveure que el tram de bici seria bastant dur.

Partim direcció Sa Colonia i en arribar allà recollida de dorsal i preparar la bici per entrar a boxes. No varem tenir molt de temps així que varem haver d'afanyar-nos i anar tot duna cap a la platja per començar el triatló.

Com sempre que s'organitza alguna cosa a l'illa hi enmig de l'organització hi ha la federació balear de triatló, sempre hi ha problemes. Així que varem sortir amb una mica de retràs.

Donen la sortida i ens tirem a l'aigua. Els primers metres foren una autèntica lluita amb altres companys de cursa, fins que arribarem a la primera boia. Primera volta de nedar, miro el temps i veig que per fer 750 metres ho faig amb un temps de 9:30 aprox. Això no pot ser, aquí no hi ha la distància que toca, vaja vaja, segueixo i acabo el tram de natació amb un temps de 20:50.

Agafo la bici i a mesura que passen els quilòmetres anam agafant gent i més gent. Com sempre i no és per tirar-me medalles tirava del grup en dos altres competidors més, i la resta no feia ni menció de passar davant. El circuit no era molt dur però el vent que bufava en molta força i sobretot encontra, ho va fer realment dur. Passaven els quilòmetres i ningú se posava a tirar del grup, així que decidirem fer relleus, però tampoc no entrava molta gent. De sobte bota un “guiri” del grup i ens posam a roda tot el grup. Com que abans no havia donat ni un sol relleu, el varem deixar que tires bastant estona. Arribem al punt de gir del cap Blanc i allà el grup se va estirar, però al cap de poc temps ens tornam a agrupar. A mesura que els quilòmetres corrien jo em trobava millor, em trobava en forces així que vaig decidir intentar deixar el grup. La carretera tenia molts de “repechos” i allà la gent perdia les forces, així que vaig decidir pegar una bona estira, m'aixeco de la bici i gassssss!!! agafo uns 300 metres al grup però quan me giro a darrera veig que no me segueix ningú. Em deixo caure i enllaço amb el grup. Al cap de poc temps ho torno a intentar, però al cap de poc temps veig que l'esforç que he de fer de lluitar sol contra el vent, no val la pena. Així que arribam a la Colonia amb un grup reduït de 10 participants ja que per el camí algú no ha pogut seguir el ritme. Aturo el rellotge amb un temps de 1:02:22 a una mitja de 36,6 km/h. Em calço les sabatilles de córrer i em poso a trotar.

Els primers quilòmetres com sempre no me trobo en condicions però a mesura que passen els metres agafo forces i puc posar un molt bon ritme. Passo a molta gent i a la segona volta veig que a davant no tinc a ningú i em giro a darrera i a uns quants metres em segueix en Manuel. No ho entenc, no entenc aquella situació de cursa, no se si m'he equivocat, no se a quina posició vaig, però he de seguir. Però el més important és que corrent em trobo em moltes forces i puc pitjar una mica més. Una vegada començada la segona volta agafo en Felix i li dic que se posi a darrera. Em segueix però al cap de poc temps veig que va perdent metres i no em pot seguir. Arribo a boxes i començo la tercera volta i allà és quan vaig començar a veure participants que començaven a córrer. Darrera volta i acabo la cursa. Veig que les forces m'han respectat i m'he trobat amb moltes ganes de córrer. Arribo a meta i aturo el rellotge amb un temps de 35,19 a 3,35 el quilòmetre.

Al final vaig de la general vaig fer el 24, de la categoria absolut vaig fer el 10 i de la meva categoria vaig quedar el 3. Cal dir que els quilòmetres de córrer no eren els qui tocaven ja que només hi havia 9 quilòmetres i el de nedar no hi havia la distància que tocava.

Aquest cap de setmana tinc la segona cursa important de l'any, el mig Ironman d'Alcudia 70,3. Si em trobo amb les mateixes forces que ho vaig fer dissabte passat, segur que serà impressionant.

Vull donar les gràcies molt especialment a na Xisca per tenir tanta paciència i a tota la meva família i amics per animar-me.

Dissabte mig ironman 70,3 d'Alcudia, ja vos contaré.

Bon cap de setmana

Aquest cap de setmana he tingut bones sensacions. Dissabte començava anant cap el Port d’Alcudia amb el cotxe per encarar una etapa d’autèntica muntanya. La intenció era trobar-me el grup de mallorcatraining i tornar amb ells fins a l’hotel.

A les 8:00 en Migue, en Joan Morey i jo partirem cap a Polleça i allà encararem muntanya per arribar a Lluc. El vent era fortíssim a la sortida d’Alcudia, això feia preveure un dia bastant dur. Sortida de Pollença i comencem a pujar el coll den Femenia direcció Lluc. Una vegada arribats a Lluc en Joan decideix baixar cap a Inca i tornar al cotxe. Al ritme que anàvem vaig preveure que enllaçaríem amb el grup baixant el puig Major. Encarem el coll de sa batalla, Gorg Blau i passat el túnel del puig Major decidim fer una aturada. Ens posem abriguem i baixem cap a Sóller. Li vaig comentar a n’en Migue que no fes molta via durant la baixada perquè després havíem de tornar a pujar.

Doncs així va passar, una vegada arribats a Sóller agafem aigua i tornem arrere per pujar el Puig Major i tornar cap a l’hotel. En haver arribats al túnel de Monnaber decidim esperar una mica per veure si venen els altres i al cap d’una estona apareix en Miguel Miniño uns metres més arrere n’Ivan i en Pep Lliteres. Ens ajuntem al grup i decidim tornar amb ells, ja que la resta estava molt enfora.

Del túnel de Monnaber fins arribar a Alcúdia el ritme fou bastant alt, ja que seguir els tres “animals” ja sigui pujant, baixant o per pla, és una feina difícil de fer.

Al final sortiren 135 quilòmetres de muntanya. Tenia les cames bastant pesades per anar córrer, així que vaig decidir anar-hi el Diumenge.

Diumenge al matí tenia previst rodar uns 80 quilòmetres i després trotar uns 40 minuts. A la sortida em vaig enganxar amb un grup de Felanitx i la veritat és que me va anar molt bé ja que anàrem a un ritme bastant alegra i amb menys de 2:30 havíem fet els quilòmetres. Arribo a casa, em poso les sabatilles i a córrer. A mesura que passava el temps em trobava millor i al final em va sortir 1h de trot.

Les sensacions del cap de setmana han estat molt bones i el més important ha estat que m’he trobat en ganes de fer les coses.

Amb dues setmanes tendre el meu segon objectiu, el mig Ironman d’Alcúdia. Esper arribar-hi en condicions. Abans tinc el triatló olímpic de la Coloni de Sant Jordi.

Fotos Tristar Porto Colom

Crònica Tristar111 Porto Colom

Començaré escrivint dient que som bo per donar consells a l’altre gent però a l’hora d’aplicar-me a mi les explicacions no ho faig.

Diumenge ens varem aixecar prest ja que a les 7:00 obrien boxes per acabar d’arreglar la bici i la resta de material. Una vegada preparat tot el material ens posam el traje de neoprè, m’acomiado de na Xisca i ens dirigim a la sortida. En un principi se va dir que havíem de sortir tots de dintre de l’aigua, primer els pros i després la resta. Quan se tiraren els pros a l’aigua s’avançaren uns quans metres i és posaren en línea per la sortida. Una vegada alineats donaren la sortida i tot duna ens deixaren tirar a l’aigua. Quina és la meva sorpresa, que quan me tiro a l’aigua i em col·loco les ulleres veig braçades a tot arreu, allà decideixo fer el mateix.

L’aigua molt bé, no vaig tenir cap problema, ni colzades, ni potades, res de res només el temps que vaig tardar 17:40. Surto de l’aigua i quan vaig agafar la meva bossa de bici m’anadono que m’he equivocat de numero, vaig agafar la bossa del dorsal 74. Error!!! el meu és el 75, rectifico entro a la carpa i em canvio.

Surto de boxes al mateix temps que en Pep Lliteres i en Joan Toni Fullana, passa que només els vaig veure a boxes. Comença la bici i el ritme és bo, em trobo molt bé. Bec aigua, m’alimento i així passen els quilòmetres. No tinc cap referència, no veig a ningú conegut i començo l’ascensió a Sant Salvador. El ritme és bo, passo a gent, penso: el pros ja deuen començar la segona volta!!! i per la meva sorprès quan anava per el quilòmetre 2 de la pujada veig el primer classificat i el segon, el tercer i així successivament. En aquell moment em va pujar la moral ja que vaig veure que no anava tan ressegat com em pensava. Arribo a dalt amb forces i la baixada a recuperar. Quan vaig encarar la carretera de Porto Colom allà començava el vent a fer un poc de les seves. Arribo a Porto Colom per començar la segona volta i em vaig sorprendre la quantitat de gent que hi havia cridant… ànim Llorenç, força Llorenç tot tipus d’ànims que pujen la moral a qualsevol, fins i tot vaig veure la meva mare amb una campana que duia quan la va comprar a l’Ironman de Frankfurt. Aiiii!!! aquestes mares je je je…

Començo la segona volta i quan duia un parell de quilòmetres vaig haver de fer la primera aturada obligatòria, no se quin temps vaig està buidant tota l’aigua que m’havia begut. Agafo la bici i segueixo, veig que les forces no son les mateixes i les cames comencen a fer-me mal. Segueixo i encarant una costa bastant pronunciada que hi ha vaig a posar el plat petit i em surt la cadena, que per mala sort no me va tornar a entrar. Segona aturada, aquí varen pujar tots els sants que hi ha al infern je je je… Em poso a sobre i segueixo, carretera a munt carretera a vall, el circuit era molt dur. Arriba l’ascensió de Sant Salvador i allà començà el calvari. Els primers quilòmetres bé, pujant en el meu ritme però a mesura que anaven passant els quilòmetres les cames no anaven. Tota la gent que havia passat me va passar en dos quilòmetres, no podia ni en jo mateix. I ara aquí ve l’explicació del principi. A tota la gent aconsellava arribar fresc la segona pujada a Sant Salvador i jo no ho vaig fer. Els consells abans de donar-los primer han d’esser per mi. Arribo a dalt i em deixo amollar per relaxar cames.

La meva sorpresa fou que quan davallava em vaig creuar amb en Miniño i n’Ivan. Els dos m’animaren i allò va fer que agafés més forces.

Arribo a la transició i el crider de la gent és impressionant, casi me duien sol. Em calço les sabatilles i començo a córrer. Just a la sortida en Toni Mesquida m’anima de darrera la barrera, ànim Llorenç vas molt bé. Uns quan metres més endavant veig tota la meva família, ànim Llorenç, venga que ja està això… Els primes quilòmetres no me trobava còmoda, corria una mica forçat. Arribo al far i punt de gir. Al cap de pot temps em creuo amb en Joan Albert (una bona carrera), en animem, així passen els quilòmetres i començo la segona i darrera volta. Allà em torno a creuar amb la meva família, criden, toquen la campana, aplaudeixen allò fa que em posi la pell de gallina.

La segona volta vaig començar a recuperar sensacions i vaig poder posar un bon ritme. Avanço a molta gent i em sento en forces. Veig el cartell de 1km i penso que ja està. Encarant a meta veig a na Xisca amb les seves amigues (gracies a totes per els ànims), se mereix tot lo món, m’aturo i li dono un petó, s’ho mereix. Segueixo i veig la resta de la meva família a la recta de meta. Agafo en Rafel i entram junts a meta. Finisher Tristar111 amb un temps de 4:37:07.

En conclusió: no estic content amb el parcial de bici ni de córrer. Em pensava que en bici aniria millor i no em pegaria la “pajara” que vaig tenir durant l’ascensió al puig de Sant Salvador. Ho havia entrenat moltes vegades. Després la carrera a peu vaig trobar que el ritme fou bastan baix ja que una setmana abans fent casi el mateix vaig córrer el 10km amb un temps de 44:00.

Vull donar les gràcies molt especialment a na Xisca, per estar sempre al meu costat i compartir amb mi les curses de la manera que ho fa. Donar les gràcies a la meva família, pare, mare, germans i els seus fills per venir a cada cursa i animar com ho fan. A tots els amics i a tota la gent que hi havia durant tota la cursa. A n’en Pep Lliteres i a n’en Migue per donar-me branca quan entrenam, i per si em deixo a algú que sou molts, gràcies.

Bones sensacions

Ahir vaig anar a rodar uns quants quilòmetres, per ser més exactes uns 55 quilòmetres. Vaig decidir anar a Porto Colom per veure si ja hi havia res montat i també per si veia cap triatleta professional. Quan vaig arribar em vaig trobar amb un bon desplegament que montava boxes, però la caça d’algun professional no va ser factible.

En resum bona sortida en bici perquè les sensacions foren bones, les cames responien i el cos també. Esperem que diumenge tingui les mateixes.

Primer dorsal de la temporada

L’altre dia vaig rebre un mail de l’organització que deia: Your Start Number! Here it is 75. Doncs ja tinc el número que duré en el meu primer objectiu de l’any, el triatló de Porto Colom.

Per mi, aquest triatló és el primer de la temporada i un dels més atractius de tot l’any. Enguany te una varietat respecte als altres anys, la distància. Sempre havia estat la mateixa distància, distància olímpica, però enguany ho han classificat en llarga distància perquè han canviat el recorregut de bici. Enguany son 100km de bici per un circuit realment bastant dur i en dues pujades al puig de Sant Salvador.

El cartell de professionals inscrits a la cursa és impressionant. Crec que hi ha triatlons que pagarien per poder tenir aquest cartell de luxe, Marcel Zamora (5 pics campió de l’Ironman de Niza), Chris MacCormak (Campió del món del 2010), Norman Stadler (2 pics campió de l’Ironman de Hawai), Oliver Marceu, Ain-Alar Juhanson, Lothar Leder... Veure aquets triatletes serà més que impressionant.

Serà un triatló dur ja que el recorregut de bici és molt exigent, però val la pena participar-hi i disfrutar d’aquest autèntic esport.

Si algú Diumenge no sap a on anar, doncs veniu a Porto Colom i disfrutareu.

Definició!!!

Espavilar: Fer que augmentin la inteligència a una persona, la agilitat mental i la capacitat de relació amb els altres. Llevar-se la beneitura...

Crec que alguns els hi fa falta aplicar-se aquest concepte.

Salut...

Errada al post anterior!!!

Al post anterior vaig comentar que quan érem a Bunyola portàvem una mitja de 37 km/h. La veritat és que em vaig sobrar, si ves estat així, com diu en Pep, ni en Cris Maccormak ni n’Eneko Llanos ens agafen.

Dúiem aquesta mitja abans de pujar Orient, així que varem encara el port amb una mitja de 37 km/h, ara veig perquè em va pegar la “pajara” je je je...

"Pajara"

Doncs si, quan ens pensem que avancem cap endavant fem unes quantes pases endarrere. Dissabte se presentava una etapa llarga de bici, concretament 140 quilòmetres amb dos ports de montanya, Orient i el Coll de s’Honor.

Partirem de Campos direcció al cap Blanc on ens ajuntarem amb la grupeta de s’Arenal. Una vegada agrupats el ritme ja tornava ser de carrera. Si vos dic la veritat no se per quan de pobles travessarem per encarar la pujada d’Orient. Allà les meves cames digueren “basta” i vaig decidir pujar al meu ritme. Abans m’acordo que quan pujava sempre era dels primers, però ara sempre som el darrer o el segon dels darrers. Quan em vaig adonar el grup, que ja n’hi havia de destacats, em va fugir uns quans metres i ja no hi va haver manera d’enllçar. Allà va començar el meu calvari. Pujant Orient, sol, no veia ni el grup ni el de davant meu, el cansament de cada vegada era més present.

Una vegada coronat Orient em faltava el coll de s’Honor, un coll curt però que per mi se va fer etern. Una vegada coronat el grup ja m’esperava, bé a mi i a un altre company je je je... Una vegada arribats a Bunyola en Pep me va comentar que allà portàvem una mitja de 37 km/h, segur que la meva era més baixa

De Bunyola partirem direcció s’Arenal. Em pensava que la feina estava feta però en Toni Bon va alegrar el grup i va començar a animar la cosa. Arribat a s’Arenal ens quedava la tornada fins a Campos.

En Cerdà, en Pep, els dos Bernats, en Xema, en Sampol i jo partirem direcció a Campos a on arriba la primera aturada a la benzinera per carregar piles. Allà decideixo seguir perquè les meves forces ja eren les mínimes. Vaig tenir les mateixes sensacions de l’Ironman de Frankfurt a on em vaig marejar i les forces no anaven. Si vos dic la veritat no se com vaig arribar ja que em vaig aturar un parell de vegades. Al final sortiren 140km amb un temps de 4:30.

No se si és molt o poc però la desfeta fou “bestial”, com diuen els ciclistes una bona “pajara”

Mitja marató Ciutat de Palma

Diumenge passat vaig córrer la meva segona mijta marató de la temporada. En un principi i segons els meu “trainer” tenia un marge de temps per fer els 21km. En el primer cas si volia anar a un ritme més tranquil és a dir a un ritme òptim, el temps màxim que podia fer era de 1:29:48 a 4:15 el quilòmetre i si volia anar al límit havia de fer un temps de 1:26:12 a 4:05 el quilòmetre aprox.

El cap de setmana començava amb 100 quilòmetres de bici el dissabte a un ritme per no adormir-se i després trotar uns 10 minuts. A la tarde les cames se varen ressentir i això em feia pensar que la mitja marató no podria agafar el ritme adequat. A tot això el dissabte anàrem amb uns amics a sopar al restaurant Santitaura. No tot ha d’esser fer esport, també ens em de divertir. Com sempre que anem allà acabem fent un parell de gintònics i passa el temps molt aviat. Al final arribarem a casa sobre les 3:30 del matí.

Tot això i el cansament que duia a sobre em va fer pensar que no faria la mitja a un ritme elevat i ja me podia llevar del cap els ritmes marcats d’un principi.

A la sortida em vaig col·locar per davant, cosa molt important si vols intentar anar a un bon ritme. A mesura que passaven els quilòmetres em trobava molt millor i feia que no superes un temps de 4:05 el quilòmetre. Passaven el quilòmetres i em trobava amb més força. Al final vaig aturar el cronòmetre amb un temps de 1:26:03 el mateix temps que tenia a Pollença de l’any passat, és a dir la meva millor marca.

No se si son els entrenos o no ho sé, però ara me trobo en forces, a lo millor foren els gintònics del dissabte.

Tinc un nou aliat

Enguany he trobat un nou company d’entrenament. M’acompanya a tots els entrenos que faig durant la setmana i també els cap de setmana. Intento no pensar mai amb ell i quan vull començar a entrenar no li dic res, però ell sempre apareix en el mateix moment, a l’hora de començar.

Moltes vegades a mitjan mati comença a aparèixer i ja no fuig fins que al final he decidit entrenar, i a vegades fins i tot duc 20 minuts entrenant i encara em segueix.

Aquest nou amic que he conegut enguany s’anomena peresa.

Doncs si, aquest any tot em fa peresa, anar a córrer, bici i el pitjor que duc és el nedar. Quan vaig a la piscina haver de canviar-me i fer els entrenos és el pitjor que duc.

No se si és el mal temps, la bona vida o les coses que m’enrevolten però també disfruto de fer moltes altres coses.

No obstant al final sempre acabo fent la programació que tinc planejada durant tota la setmana, almenys intento fer el 80%

Bona sortida de bici

El cap de setmana se presentava dolent en quan a la meteorologia ja que dissabte va ploure casi tot el dia, però diumenge varem poder fer una sortida d’aquestes que deixen un bon cansament.

Dissabte en un principi volia sortir a córrer però la peresa, que darrerament m’acompanya molt sovint, va fer que canviés de plans i anés a nedar. Al final vaig fer uns 3000 metres.

En quan al diumenge per explicar millor la sortida podeu consular el blog d’en Pep Lliteres així sabreu el que varem fer. Jo només vos posaré la ruta: Campos – Porreres – Montuiri – Sineu – Inca - Selva – Lluc – Sóller – Bunyola - Santa Maria - Santa Eugenia – Algaida - Llucmajor i per acabar Campos. Un total de 160 quilòmetres on hi va haver moments que les cames me digueren basta.

Vull donar les gràcies a n’en Pep Lliteres per convidar-me en aquesta ruta i sobretot agrair de tot cor a n’en Rafel Cerdà per ajudar-me durant gran part de les pujades que férem pitjant-me per tal de no perdre el ritme.

Video realitzat per en Pep Lliteres. Pujada direcció sa Calobra.