Doncs la temporada s’ha acabat amb la marató de Castelló.
Que vos puc contar, doncs la veritat és que ho vaig passar bastant malament, millor dit els darrers quilòmetres foren un infern. Ja hi anava avisat que els darrers quilòmetres se podien fer molt llargs, però així hi tot no hi vaig fer gaire cas hi ho vaig pagar.
A les 9:00 del matí donaven la sortida, uns 2700 participants ens dirigíem a cobrir els 42 quilòmetres. Al quilòmetre tres en Pep “l’altre company que venia de Mallorca” va imposar un ritme més alt i vaig decidir no seguir-lo per prevenir el que podia arribar, així hi tot el seguia d’aprop. Quilòmetre 6 i primera aturada obligatòria al bany, faig les feines i continuo amb la cursa. Sobre el quilòmetre 10 agafo el grup de 3,15 i veig que va a un ritme més lent que el meu, decideixo seguir i els pas com si res, error!!!! aquí és allà a on vaig fallar, m’hauria d’haver quedat amb ells, però el cap em deia que anava bé. Quilòmetre 16 i segona aturada al bany, m’agafa el grup de 3,15 i com l’altre vegada decideixo seguir i els torno a passar, segon i greu error!!!
La cursa segueix i els quilòmetres passen, però de cada vegada per mi més a poc a poc. Arribem a la meitat de la cursa i comencen les primeres molèsties a la cama dreta, intento afluixar un poc i segueixo. Arriba el quilòmetre 30 i primer símptoma de que la cosa anava a pitjor, em pega una contractura al bessó dret. Afluixo el ritme i al quilòmetre 32 em passa el grup de 3,15, intento seguir-los però ja no puc em passen molt aviat, regulo i segueixo per intentar baixar la contractura. Em passa la gent que en un principi els havia passat com una bala, em passa tothom, començ a veure gent caminant, gent vomitant i els quilòmetres passen però molt molt molt a poc a poc. I arriba el gran desastre quilòmetre 37, allà les cames ja no eren meves, tenia tan de mal a les cuixes que ni si me les tallen sento tan de mal, el ritme és molt lent, la gent m’animava, venga que només queden 5 quilòmetres!!! 5 QUILÒMETRES!!! una barbaritat, intento no aturar-me però m’aturo al quilòmetre 39 i camino un minut, les cames m’explotaran. Conte fins a tres i arranco un altre vegada, ufffff!!! el mal és insoportable però ja falta poc, me falten pocs metres ho aconseguiré, em dona igual la gent que em passa, ja em dona igual tot... Creuo la meta i aturo el rellotge amb un temps de 3:23, un temps fantàstic per ser la meva primera marató.
Vull donar les gràcies a tothom que m’ha animat per fer aquesta cursa, per els missatges del facebook, per el mòbil, per trucar-me. Gràcies a tots. Segur que no serà la darrera...
