Molts d'anys i bones festes

Estimats amics vos desitjo que passeu unes bones festes i un feliç any nou. Que l'any que ve tingueu salut i que els vostres somnis es facin realitat per tot vosaltres. Em vaig de vacances fins dia 7 de gener, ja vos contaré com hauran anat les festes de nadal. Ara vos puc assegurar que la cosa pinta bé. Molts d'anys a tots

Per resumir l'any

Arribat aquest moment suposo que ens serveix per fer un petit balanç de tot l’any tant a nivell personal com esportiu.

Enguany, com molts sabeu, ha estat un any difícil pel que fa a la meva vida personal. He tingut molts canvis durant tot aquest any i sobretot un que em va canviar molt la meva vida. Arrel d’això vaig haver de començar a espavilar-me. En el seu moment vaig trobar un pis que satisfeia les meves necessitats a més, quan un ha marxat de casa és mal de fer tornar-hi per molt que ens estimin els nostres pares, sabeu que és molt difícil. Doncs com us deia, vaig trobar un pis però necessitava un rentat de cara ja que els mobles que em varen deixar pareixien els de la família “Alcantara”, només faltava n’Antonio i na Merche dintre de la casa.

En un començament vaig intentar viure-hi així com podia, un poc incòmode per la situació en què es trobava el pis, però m’hi vaig adaptar. Ara, després d’un parell de mesos, us puc assegurar que ja no pareix el mateix. Aquesta setmana he rebut el sofà i ahir vaig poder sopar damunt l’estora amb la tauleta i mirant la tele. A més, també us puc dir que viure sol et fa que t’espavilis, i això et dóna un altre punt de vista de la vida. Valorem moltes coses a les quals abans no donàvem importància.

Hi ha temporades que pareix que tot et surt malament, que les coses no van be, que tot el que fas ho fas malament, que pareix que tot et va en contra; però si ho mires amb lupa saps que és un període de temps que has de passar i ja està.

Un consell de viure sol que us puc donar, és que quan poseu la rentadora no cregueu això que diuen de separar els colors. Podeu posar roba blanca, negre i de color... tot junt i tot amb el mateix sabó. Jo ho he experimentat i va bé (je je je...).

Durant tot aquest temps he conegut gent que per circumstàncies diverses ens hem creuat pel camí. Mai no saps on pots trobar una grata amistat o una persona que et faci sentir molt bé. Ells i elles saben qui són i, per això, els vull donar les gràcies.

Esportivament xerrant, ha estat un any molt important per mi, ja que gràcies a l’esport he pogut alliberar molta adrenalina. Suposo que també per això i per les ganes que hi vaig posar vaig complir un dels objectius més esperat de la meva vida: l’Ironman de France. També vaig aconseguir fer la resta de curses que em vaig proposar en el seu moment i per tot això, esportivament xerrant, ha estat un any fantàstic...

Què espero per l’any que ve? Doncs, esportivament que em vagi com aquest i, personalment, segur que m’anirà molt millor. No cal dir que a finals d’aquest any la cosa ja va molt millor. Però el que no puc fer es dir-vos on seré l’any següent, potser estic casat o tinc fills, o tal vegada estic igual que ara... no ho sé, si ho sabés tampoc no ho diria. Enguany sé que puc escriure el que m’ha passat i també sé que el que escrius a una carta o allò futur que tens pensat, pot variar en un segon.

Així que l’any que ve veurem allà on serem. Una cosa estic segur ara per ara: estaré encantat de contar-vos resumidament el que m’ha passat.

Ara sí que aprofito i ho dic a tots el qui sereu i sou al meu costat: gràcies pels moments que m’heu donat, gràcies per animar-me, gràcies per sentir el que va ésser un Ironman, gràcies amics i, sobretot, a la meva família, pares, germans, cunyat i cunyades.

Molts d’anys a tots i que els millors desitjos es facin realitat.

Benvinguda Paula...

(Paula Verger Serra)

Ja som un mes a la família. Dimecres dia 18 va néixer na Paula Verger Serra a l’hospital de son dureta sobre les 15:30 de la tarda. Enhorabona als pares. Això s’ha de celebrar amb un bon soparet, papa Matxo!!! crec que amb una "gala de tarde" ho tenim tot arreglat...

(Paula Verger Serra)

Quin cap de setmana!!

(El que em de fer per aconseguir un viatge a la neu
en Polin mascota oficial, gran cercador de conills)

Com bé diu el títol de l’article aquest cap de setmana ha estat un caos. Per una part que fou el millor del cap de setmana que ara vos explicaré i per l’altre a nivell d’entrenos i a nivell personal fou un desastre.

(Imatge de Dissabte al passeig marítim)

Dissabte tenia planejat sortir en bici i a la 13:00 havíem quedat amb el meu cosí per anar a cercar esclatasangs. Quan em vaig aixecar al matí feia un dia de mal temps que no podíem ni sortir de casa. Vaig decidir no anar en bici fer un parell de coses “manualitats” per casa i esperar a que sortís el sol. Doncs el sol va sortir a partir de les 14:00 de la tarda i a les 15:00 ens decidirem sortir a cercar esclatasangs. Aproximadament damunt les 16:00 passades ens posarem a cercar i sobre les 17:00 de la tarda dúiem el paner ple. Fou espectacular i tot gràcies a que no varem escoltar el meu cosí Miquel, ja que si l’arribem a escoltar no en trobem ni un.

(imatge del primer esclatasang de la tarda)

Dels qui érem, el meu pare, na Viky, en Miquel, un amic del meu cosí i jo, tots en vam agafar “cal dir uns mes que els altres”, però el qui només en va agafar un, fou en Miquel. Una cosa que he de dir a favor seu és que no sabia que era un esclatasang je je je.

(na Vicky i un servidor amb el gran tresor)

(El meu pare colocant els torfeus)

Diumenge varem decidir sortir en bici. Havíem quedat a les 9:30 per sortir del forn de campos. Decidirem sortir i quan pujàvem el coll de sa creu, és posar a ploure. Quan arribarem a Puigpunynent decidirem tornar a Palma. Tots teníem les mans i els peus de color blau. Pel que fa a mi personalment no podia ni posar els peus a terra de fred que tenia. En poques paraules un desastre pel que fa a l’entrenament de bici.

En quan a nivell personal hi ha coses que ens afecten i ens fan raonar i pensar molt. Aquest cap de setmana m’ha passat una cosa d’aquestes que et fan pensar i valorar moltes coses. Ho duc com puc i ara per ara molt millor. Coses de la vida.

Segona setmana

(D'esquerra a dreta, Tomeu, Felix, Xisca,
David Nuñez, Sergio, David Thompson i Pedro)

Segona setmana d’entrenos i anem fent. Les primeres setmanes solen esser un poc estranyes perquè comences a collir sensacions, el cos no el tens preparat per tanta carrega i a finals de setmana el cansament es nota bastant. Durant tota aquesta setmana passada he acumulat uns 6km de nedar, 34km de run i 150km de bici.

El mes divertit de la setmana ha estat la sortida en bici del cap de setmana. Dissabte sortida fins al monestir de Lluc 95km amb berenar inclòs. Anàrem a berenar a un bar on ens posarem les “botes” de menjar. La tornada a Palma fou dura, ja que amb la panxa plena les cames no responien. Diumenge sortida de 60km estil “verano azul” moltes rialles, moltes bromes... en fi, un bon cap de setmana.

Les formules de le cervesa

El que fa quan beus una cervesa mes un valor afagit

Primera setmana

Els primers cinc dies d’entreno i tinc el cos un poquet cansat. Suposo que després del descans “merescut” durant aquest dos mesos, ara fa que tingui mes ganes d’entrenar però també que estigui mes cansat. El volum de feina que fem durant el primer període és molt baix, suposo que és per agafar rodatge. Aquesta setmana he nedat dos dies (5000mts) he trotat dos dies (28km aprox) i aniré en bici dos dies (120Km apox). A mesura que passin els mesos anirem afegint càrrega de treball i doblarem els entrenaments, però això us ho contaré mes endavant quan arribi el seu moment. Ara toca anar a poc a poc que els mesos de carrega màxima requereixen un gran esforç.

PD: el darrer article vos vaig comunicar de la partida de padel amb el meu cunyat Tomeu. El resultat fou de 6-0 i 6-4 a favor d’en Guillem “Cresta” i en Toni “és Cabo”. La setmana que ve juguem contra en Biel “Gate” i en Jarni Uffffff!!!!!!!!! Vaja dos... Ja vos informaré.

Cronometre en mà, comença la temporada

Ja hi tornem esser. Aquesta setmana començo la temporada amb l’objectiu d’arribar a Nice amb bones condicions. Després d’un merescut descans i de no fer res, només dormir, descansar, sortir de marxa, menjar el que volia, fer el que desitjava... comença una nova temporada amb la intenció de complir els objectius marcats.

Els objectius per la nova temporada passen per les mitges maratons, fer els triatlons de les illes (Porto Colom, Ciutat de Palma, Port de Soller...), intentar participar en algun triatló de la peninsula (Zarautz, Elche, Barcelona...), participar a l’Home de ferro, també m’agradaria poder córrer una marató acompanyant un gran amic, i per suposat fer l’Ironman de Nice.

La temporada sol esser molt llarga i dura. Durant tot l’any ens solen passar moltes coses i segur que enguany serà un any fantàstic i molt divertit. Esperem que les lesions no em juguin una mala passada i pugui complir els objectius.

El primer objectiu que tinc és jugar una partideta de pàdel amb el meu cunyat, formem un bon tàndem je je je. Estic començant i val mes no estressar-me.

Doncs 3,2,1.......

Ironman France 2009

Fa un any que per aquest mateix temps em vaig inscriure a una de les proves mes dures que mai havia fet. Ara oficialment torn està inscrit a l’Ironman de França .

Una vegada vaig dir que no repetiria la mateixa prova a la mateixa ciutat. Però no ha estat així, torno a repetir per la raó de que a la resta de ciutats a on es celebra un Ironman les inscripcions estan plenes (Frankfurt, Londres, Suiza, Lanzarote...).

Enguany serà distint, l’experiència, les sensacions, les emocions, els entrenos, el grup de gent que hi anem... tot això plegat, fa, que les ganes de tornar-hi anar siguin les mateixes o mes.

Vos aniré informant de l’evolusió dels entrenaments de cara a la prova final que es durà a terme el dia 28 de juny del 2009.

Reflexions de final de temporada

Fa dues setmanes que ja hem acabat la temporada 2007 – 2008 i ara ens toca descansar, descansar i descansar. Enguany la temporada ha estat llarga, plegada de bons records, emocions, bones sensacions i més que alguna tristesa...

L’objectiu que em vaig marcar a principi de temporada el vaig aconseguir amb l’Ironman de França amb un temps de 13:33:35, per recórrer les distàncies de 3,8km nedant, 180km amb bici i 42km corrent. El temps poc importa, però si importen les emocions viscudes.

Durant la temporada per anar preparant el meu objectiu he anat fent diferents curses com la mitja marató de sa Pobla i el triatló de Porto Colom. Després han vingut més proves, com el triatló de Sóller i l’Home de Ferro.

A final de l’any passat i a principis d’aquest vaig passar una època de la meva vida en què ho vaig passar malament . Aquests mals moments em varen fer plantejar si anava a la cursa de França i si també abandonar la temporada. Però si una cosa te l’esport és que et pot ajudar amb molts d’aspectes i un d’ells és alliberar les emocions. Llevat d’això, que no fou poc, he d’estar agraït a moltes persones, i sobretot, tenir en compte el fet que una part important no m’ha fallat: les lesions. Les petites coses que he tingut durant tota la temporada les hem pogut solucionar.

La temporada és molt llarga i ens trobem que durant tot aquest temps ens passen coses increïbles. Enguany hem fet un grup d’entrenament amb el qual ens ho hem passat molt divertit ja que hem rigut, hem fet sopars, hem fet dinars... i tot això ha fet que els entrenaments i els dies hagin estat més entretinguts.

Durant tot aquest temps he conegut noves persones, persones que m’han sorprès, persones especials, agradables i que han passat a ser molt bons amics meus. Però també he perdut alguns amics, bé millor dit coneguts, alguns d’ells fins i tot m’han decebut. Els bons amics sempre els tens, i els que tinc m’han ajudat molt i m’han donat suport fins al final.

La il·lusió de tornar a fer un altre Ironman hi torna a ser. Crec que serà distint perquè m’ho prendré d’una altra manera . A més, serà diferent perquè ja serà el meu segon. A partir d’ara comença una nova temporada, uns nous reptes, unes noves metes. Us aniré informant de quins són però el que sí vull fer és descansar, descansar i descansar.

Gràcies a tots els qui heu estat al meu costat durant tot aquest any.

Crònica Home de Ferro 2008

(Integrants de l'equip de Drac i acompanyants)

Aquest cap de setmana hem disputat la darrera cursa de la temporada. La prova com tots sabeu era l’Home de Ferro (4km nedant, 120Km amb bici i 30km de córrer a peu). Enguany estava molt tranquil ja que l’experiència que vaig agafar l’any passat amb la mateixa cursa i també amb l’Ironman, m’ha servit per estar més tranquil. Dissabte al matí sortírem cap a Eivissa amb el vaixell. Enguany sabia que seria distint per molts motius, però no per això no ens ho havíem de passar bé. Arribàrem i anàrem a fer uns quants quilòmetres amb bici. Després, a dinar i a la tarda vàrem entrar les bicis a boxes. Diumenge dia de la cursa, ens aixecàrem a les 5:45, vàrem berenar i a les 8:00 donaven la sortida. La disciplina de la natació em va anar molt malament, vaig nedar en molt males sensacions, vaig fer els 4km amb un temps de 1:15:45, un mal temps si em comparo amb l’any passat.

Enguany l’assistència fou molt baixa, crec que érem uns 200, però els participants que ens trobàrem a l’aigua (grumers) foren més. El circuit de bici era molt pla, sabíem que ens havíem de reservar per el circuit de córrer. Quan vaig sortir de l’aigua em va pegar el mal de panxa i ho vaig arrossegar els primers 60km. Vaig demanar un protector per la panxa i em va minvar el mal. Els següents 60km foren més bons de dur, però com he dit abans no vàrem forçar gens la màquina perquè sabíem que al final ens passaria factura. El temps per realitzar els 120km fou de 3:48:25 a una mitja de 31:52km/h. Arribo a boxes, deixo la bici, em poso les sabates i començo a córrer. El circuit que s’havia escollit aquest any era molt dur, tenia moltes pujades i baixades, pareixia un circuit de muntanya. Durant tota la cursa em vaig trobar amb ganes i molta força. El meu objectiu era poder córrer els 30km fora aturar-me (quan diem fora aturar-nos, caminem durant els avituallaments), i aquest objectiu el vaig complir, vaig córrer els 30km amb un temps de 2:35:20. Per mi un temps excepcional. Al final vaig aturar el cronómetre amb un temps de 7:47:05. Em vaig quedar amb les ganes de poder agafar a un participant que al final em va donar una demostració de com córrer una cursa a peu.

Aquest cap de setmana ha estat molt divertit, hem rigut i ens ho hem passat molt bé. Esper que hi hagi molts de cap de setmana com aquest, ja que l’esport és una excusa més per poder-nos reunir tots junts.

Video del Ironman Nice 2008

Cercant per la xarxa he trobat molta informació sobre l'Ironman de France que varem fer el dia 22 de Juny del 2008. He trobat un video a on es pot veure la sortida de la prova. Si teniu un moment he trobat que val la pena compartir amb tots vosaltres aquest video., només té una durada de 1:18. Si algú em troba al video el pròxim Ironman el convido que vingui a veure'l.

Si!!! Podem recuperar les coses impossibles

Fa un parell de mesos vaig escriure un article referent per si podíem recuperar les coses impossibles, ja siguin materials i no materials. Vaig fer referència a molts d’aspectes del passat en quan a molts d’errors que haguem pogut cometre durant la nostra vida. Però aquest errors la gran majoria de vegades per no dir sempre tenen solució i amb el pas del temps veus que és poden recuperar coses del passat.

Fa casi un any em va caure l’ordinador portàtil i la informació que hi havia a dintre era irrecuperable en aquell moment. Em va venir el mon a sobre ja que tots els nostres records, tota la informació que hi havia al disc dur, era molt valuosa per els meus sentiments. En un principi vaig dur l’odinador a un centre de reparació (no diré el nom) i em digueren que no podíem fer res. Una possibilitat era enviar-ho a Madrid a on hi ha una empresa especialitzada en recuperar dades però el cost era molt elevat.

Així que han anat passant el mesos però no deixava de pensar amb recuperar les dades. L’altre dia va venir a l’oficina un tècnic en reparació d’ordinadors hi l’hi vaig comentar. Em va dir que es podria fer alguna cosa per mirar-ho de recuperar. Així que ens posarem en marxa i quina fou la sorpresa que al cap d’un dia em truca per dir-me que havia pogut recuperar casi tota la informació. La meva alegria fou extrema ja que hem recuperat el 90% de les dades, fotos, documents, records...

Com molts sabeu el meu lema diu: “mai deixis de lluitar pel que realment vulguis aconseguir”; he lluitat durant molts de mesos, però al final ho he aconseguit.

Motius

"Una persona sempre té dos motius per fer una cosa:
un bon motiu i el motiu vertader..."

Madonna "diva"

Xerrar de na Madonna és xerrar d’una “diva”, d’una icona la qual no deixa a ningú indiferent. Hi ha gent a qui li pot agradar més o menys però la seva atracció arriba a tot tipus de públic.

Fa un parell d’anys una companya de feina va anar a veure el concert de na Madonna a Londres i em va fer il·lusionar quan em va contar el que havia vist. Sabia que si hi havia una oportunitat per poder anar a un concert aquesta seria la meva.

Doncs el mes de juny em vaig adonar que na Madonna venia a València i ens posàrem en marxa per comprar les entrades. Qui millor per a gestionar tot això que el senyor Roca. Doncs dijous dia 18 un dels meus somnis es va fer realitat: veure un concert de na Madonna. Crec que tots els presents que hi érem (Jaume, Sandra, Apol·loni i Ma Joana) vàrem gaudir d’un espectacle que mai no oblidarem.

La seva presència, l’escenari, els seus moviments, les cançons, els ballarins, la posada en escena tot això i molt més foren una cosa espectacular. Per la meva part no em va decebre gens.

Trobo que un espectacle com aquest s’ha de veure almenys un pic a la vida, i si tinc l’oportunitat de poder veure la “diva” una segona i una tercera vegada ho faré.

L’única cosa negativa que podríem mencionar és l’organització, fou molt dolenta i nefasta ja que el lloc del concert tampoc no era l’adequat.

A tots els qui hi anàrem una abraçada, a na Ma Joana i na Sandra per colar-se enmig de la multitud i agafar un bon lloc, a n’Apol·loni per comprar tiquets per poder beure (això ve de família) a en Jaume Boo per fer-nos riure en els moments difícils (gràcies a la frase secreta poguérem entrar per tot sense fer cua). A tots gràcies per compartir aquests moments i a tots els qui ens envoltaven: a les al·lotes de Canàries, a la parella de València i també a les al·lotes de Madrid. Gràcies a ells l’espera fou més bona de dur.

Estimats lectors, si teniu l’oportunitat de poder gaudir d’un espectacle com aquest no us ho penseu dues vegades, aneu-hi, no us penadireu mai.

(Apol·loni, Ma Joana, Sandra i Jaume)

(Un servidor)

Home de Ferro

Doncs si, al final m’he tornat a inscriure a l’home de ferro d’Eivissa. La cursa també està catalogada com a llarga distància. Les distàncies que fem són 4km nedant, 120Km en bici i 30km d’atletisme. La data de la cursa és el dia 5 d’octubre el mateix dia que tanquen les discoteques d’Eivissa (ho dic per si algú vol venir).

Enguany és la meva segona participació ja que les distàncies que correm són considerables i requereixen un període d’entrenaments. Enguany serà molt distint a l’any passat ja que el recorregut no és el mateix i les condicions amb les quals hi vaig són distintes. L’any passat el meu objectiu era l’home de ferro, enguany el meu objectiu ha estat un altre. Esper poder acabar i, si no puc tampoc no passa res, una experiència més a la nostra vida.

26.2 Desafiament a Nova York

Aquesta és la traducció del nom d’un programa de televisió que es posa en funcionament de dilluns a divendres a les 23:50h al canal SET en VEO. El programa és un “reality” on hi participen 10 persones que mai no han fet atletisme, i en un període de 8 setmanes s’han de preparar per afrontar la marató de Nova York. Cap dels concursants no ha participat mai en cap marató.

Sota l’estricta supervisió dels entrenadors, cada setmana nominaran un concursant perquè abandoni el concurs i, al final, només quedaran sis dels deu participants.

Per a la gent a qui li agraden els esports en general, crec que pot ésser un programa entretingut i, per a tota aquella gent que està indecís a l`hora d’afrontar una marató pot ésser un incentiu més per poder-ho fer.

Els qui pugueu mirar el programa ja ens contareu si tenim opcions de poder preparar una marató en tan poc temps.

Ens feim grans?

L'altre dia em varen convidar a un sopar d'amics i quan vaig arribar em vaig adonar que ens feim grans. En arribar al sopar em vaig retrobar amb un grapat d'amics (tots no hi eren) i alguns d'ells ja eren casats i amb fills. En aquell moment vaig observar que ja no érem aquells nois de 20 anys, ens havíem fet grans. A més, vaig pensar en aquells sopars que fèiem el divendres o dissabtes a la caseta de'n Tasa en acabar els entrenaments o el partit de futbol. En aquells temps anàvem a comprar rellom de vedella al supermercat o a la carnisseria de Porreres i les botelles de Pinord (vi d'agulla), baretet per a la nostra economia, desapareixien de la taula com si fossin aigua enmig d'un desert. Tot això ha passat a la història.
Fer-se gran crec que no depèn d'una qüestió d'edat sinó que depèn de la circumstàncies personals i professionals de cada un. Cada vegada tenim més obligacions i les nostres necessitats no són les mateixes. Vol dir això que ens costa fer-nos grans? Doncs no ho sé suposo que sí, però ho acceptem. Quan veig els meus amics amb fills, veig que ser pare canvia la vida, però el canvi que fan és el canvi que volem fer la majoria de gent. El temps i els anys passen molt aviat. Sense adornar-te'n tens 34 anys i penses: d'aquí a sis anys en tindré quaranta, i què? què faré? on seré? Trobo que en aquesta edat vivim el moment intensament i pensem que el futur és incert. Agafis el camí que agafis, ja sigui un camí recte o un camí alternatiu, el lloc on arribem serà el mateix, però per ventura no obtinguis allò que esperaves.
Quan erem joves la societat ens imposava els pensaments que als 30 seríem casats, amb fills, amb una bona feina, casa pròpia... i mira, les coses de la vida no són així. No obstant això, i xerro en nom meu, no em suïcidaré ni em faré el "haraquiri". Per què no em puc casar als 50? Per què no em puc posar a estudiar als 60? Doncs com he dit abans, fer-se gran no és una qüestió d'edat sinó de les circumstàncies personals de cada un.
Fer-se gran no vol dir deixar de divertir-se. Tenim unes altres afeccions, uns altres hobbies i unes altres necessitats, i per això els hem de viure t'han intensament com ho fèiem quan teníem 20 anys.
En aquests moments se que la meva vida és lluny d'ésser perfecta però sé que un dia ho serà i ho serà el dia que les meves circumstàncies personals em satisfacin.
Recordeu quan teníem 20 anys? Vèiem els nois i les noies de 30 anys i pensàvem que eren vells. Doncs nosaltres ara tenim aquesta edat i veiem que no eren tan vells com nosaltres pensàvem.
Algú tornaria el temps enrere? En el meu cas no hi tornaria, trobo que les experiències que hem viscut ningú no ens les llevarà.
Per molt grans que ens facem sempre tindrem la família i els amics, i quan d'aquí a un parell d'anys facem més sopars amb tots els amics, dones i fills, sempre podrem contar les "batelletes" de la caseta d'en Tasa.

Fins quina edat som joves? Doncs vosaltres decidireu.

Visca els anys!!!!!

Grans campions

Vull donar la meva ENHORABONA a dos campions com son en Toni Contesti i en Jose Manuel. En Toni Contesti va realitzar la cursa de ULTRA-TRAIL DU MONT-BLANC. La cursa consisteix amb recorre 166km de distància amb un desnivell de 9400 metres positius. Si voleu saber mes informació podeu consultar el blog d'en Toni en aquesta adreça "http://grancampeon.wordpress.com". Vos adjunt una fotografia de l'etapa de la cursa.

Per altra banda vull donar la doble enhorabona a n'en Jose Manuel primer per la part humanitària i després per l'esforç realitzat. "Mójate Contracorriente" és un projecte d'ajuda per una ciutat del Marroc anomenada Guercif, per restaurar una escola i un hostpital. El nostre amic ha aportat la seva ajuda realitzant 20km (creuant l'estret de Gibraltar), 450km amb bici i 85km corrent. Si voleu saber mes informació podeu consultar el seu blog en aquesta adreça " http://mojatecontracorriente.blogspot.com".

La meva sincera ENHORABONA als dos, sou dos campions.

Conèixer a les persones

Ens pensem que coneixem a les persones i a vegades ens duem sorpreses. La gent sol canviar a mesura que passa el temps. Hi ha gent que fa un gran canvi quan l’hi succeeix algun esdeveniment important en la seva vida hi veus que surt una part d’ella que no és la que realment et demostra quan la coneixes. També ens podem trobar a gent que al llarg del temps et sorprèn el seu canvi i el que demostra no te res a veure quan la conegueres. Ens podem trobar mols de caràcters però mai arribarem a conèixer a fons a les persones ja que un sol canvi en la seva vida, afecta a la seva personalitat.

Ens podem pensar que coneixem a una persona i després a mesura que xerrem amb ella veus que el seu caràcter i la seva personalitat no és la que realment desitges.

Suposo que això ho hem d’acceptar així com ve. Cada persona te la seva personalitat i per això podem triar els nostres amics, parelles ho els que en calgui. Canviar la personalitat dur un procés de temps, hi arribar-ho aconseguir te el seu premi, sempre i quan sigui per millorar. Però hem de canviar en funció del que nosaltres vulguem i no en funció dels que ens diuen els altres.

Per gràcia no tots tenim el mateix caràcter, alguns els hi agrada un caràcter fort, altres dòcil, altres alegre.... cada un te el seu hi ho hem d’acceptar així.

El caràcter i la personalitat defineixen a les persones i amb això podrem seleccionar la gent que ens enriqueixi. Nomes nosaltres triem la gent que ens envolta.

JK-5022

Tot s'acaba

Doncs si... tot s'acaba, la bona vida, les vacances, l'estiu, les experiències... al final tot te un fi. Prest o tard totes les coses que fem sabem que tindran un final. Quan volem que el final d'aquella experiència sigui immediata, des de el meu punt de vista, és perquè no ens ha satisfet i volem que s'acabi el mes prest possible, però quan ens ho pasem bé, gaudint d'aquella experiència sigui la que sigui, tenir vacances, una conversa, una amistat, un viatge.... faríem el que fos per poder aturar el rellotge i gaudir-lo en tot moment. Per sort o desgràcia tot s'acaba hi ho hem d'acceptar així , ja que això és llei de vida, ara per ara no hi ha res etern. Suposo que és un rol de la vida que ho acceptem només néixer. I com sempre diem tots les coses bones s'acaben, però una cosa hem de fer, que les experiències noves que vinguin siguin millors que les anteriors.

Podem recuperar les coses impossibles?

Al llarg de la nostra vida cometem errades que a la llarga ens passen factura, algunes son reparables, d’altres irreparables, algunes perdonables i d’altres imperdonables. Al moment que ho fem suposo que allò que estem fent és el correcte per la situació que vius, però no ens adonem compta del mal que podem fer. Si ens adonem compta de l’errada i podem canviar és una passa molt important que podem fer ja sigui prest o tard, però hi ha vegades que no hi som a temps, que quan era l’hora de donar la passa no ho fem i després ja és massa tard. Si pugéssim viatjar en el temps hi canviar aquelles coses que ara ens han dut a un estat que no ens agrada ho faríem, però no ho podem fer i tenim que viure amb les coses del passat. Jo si pogués triar, no dubtaria ni un sol segon.
Tinc una dita que quan desitjo una cosa amb totes les meves forces me la repeteixo unes quantes vegades “mai deixis de lluitar pel que realment vulguis aconseguir”.
A la nostra vida sempre tenim esperances d’aconseguir els nostres objectius de lluitar per aquells valors que trobem que son importants per nosaltres. Si sabem que hi ha un petit llum ho una petita esperança doncs lluitem per allò, si ens fa ganes. Però hi ha un dia que aquell petit llum es tanca de sobte i no saps si és tornarà a obrir. És aquí quan t’adónes compta de si pots recuperar una cosa impossible.
Jo vull creure que si, ja que mentre HI HAGI VIDA HI HA ESPERANÇA. Desitjo que aquesta petita finestra que s’ha tancat es pugui a tornar obrir. El temps ens ho dirà, serà per bé o per malament però ens dirà si la finestra s’obri o es tanca de per vida. Vull creure que les coses impossibles també son possibles. Lluitem per allò.

Se que és tard, però perdó a les persones que hagi fet mal.

Vacances

A la fi arriben les t’han esperades vacances que tota persona humana que treballa desitja tot l’any. Dilluns començo i no torn fins dia 14 d’agost. No se que faré durant tots aquest dies, bé la setmana que ve ja la tinc tota plena, però al final no sortiré de viatge i no serà per ganes, sino hem de posar prioritats en la nostra vida i en aquest moment en tinc d’altres.

Suposo que durant tot aquest temps el blog quedarà un poc abandonat ja que no tinc ordinador portàtil ni de sobretaula. En tornar de les vacances tornarem a agafar la rutina d’escriure un parell d’articles durant el mes.

Segur que m’ho passaré molt bé, i segur que algú de vosaltres vos veure. Així que a tots els treballadors que facin feina, que estiguin de vacances, que els falti poc per agafa-les o que els falti molt... BON ESTIU A TOTS.

Una trucada

Rar és el dia que no rebem una trucada al telèfon, i ara que la gran majoria de gent té telèfon mòbil i som mes fàcils de localitzar. Però hi ha trucades de tot tipus, agradables, desagradables, pesades, sorprenents i tot va en funció de la gent que et truqui i de la noticia que et donin. Però un dia ens sona el telèfon i el nom que correspon al numero saps que pot esser una trucada, desitjada, indesitjada, incerta, sorprenent, incòmoda, agradable segons el missatge que et transmeti... però a la primera paraula veus que aquella conversa serà molt gratificant i que el dia et canviarà només amb una simple trucada. Val la pena tenir aquestes trucades i sobretot quan venen de persones que desitges amb totes les forces que ho facin.

Una simple trucada et pot canviar el dia i també puc dir que et pot canviar la vida.

La foto mes esperada

Ahir vaig està comprant les fotos que ens fan durant la cursa. Avui he pogut baixar-me-les i ja tinc la foto mes esperada de 'any. A peu de foto podreu observar que posa el temps total de la cursa. A la foto podeu veure a la meva germana i a mi entrant a meta.

Un dia vaig tenir un somni, ara és una realitat.

El relat és un poc llarg, està resumit ja que no m’aturaria d’escriure, però aquesta és l’experiència viscuda.

Abans de explicar-vos la meva experiència vull donar les gràcies a tots els qui heu estat al meu costat, a tots els qui em vareu trucar per telèfon, a tots els qui em vareu donar ànims per poder acabar ja que em va servir de molt. A vosaltres amics per animar-me, per seguir-me per Internet i per el vostre interès. Donar les gràcies als meus pares, al meu germà Toni. Molt especialment a la meva germana i en Tomeu per venir a Nice i està al meu costat, a tots, vos don les GRÀCIES.

El mes de novembre de l’any passat uns amics em digueren que s’apuntaven per fer el seu segon Ironman. El primer havia estat a Lanzarote l’any anterior i l’experiència els va agradatr tant que volien repetir. Vaig fer una petita consulta a una persona molt especial i ens disposarem a corre aquesta aventura. Després de 8 mesos d’entrenaments, de sofriment, d’alegries, de tristeses i mes coses s’anava acostant la data que tant esperava. El darrer mes és va fer un poc dur ja que vaig tenir molèsties al genoll dret i també el cansament era constant, però sabia que el dia clau de cada vegada estaia mes a prop.

Tot estava a punt i organitzat fins el mes mínim detall fins que va arribar l’hora de partir cap a Nice.

Dijous dia 19: Sortida a les 07:05 de l’aeroport de Palma amb destinació a Barcelona. Allà varem agafar un cotxe i partirem cap a Nice. Per el camí ens anava esperant en Pedro i na Silvia que havien partit el dia abans amb el vaixell hi passaren una nit a Barcelona. A la primera sortida que varem poder ens aturarem i ens trobarem tots quatre. Varem berenar i partirem camí a Nice. Una vegada arribats cercarem l’hotel que no fou mal de trobar. Un hotel un poc cutrillo, no estava mal situat, però ens va tocar devora la fauna de fulanes i fulanos, xulos i xules i la resta de la fauna que ens podem trobar. Les habitacions de l’hotel tampoc no eren per tirar coets però anàvem a competir, a realitzar el nostre somni, la resta ja eren coses extres. Deixarem les maletes i decidirem sortir a trotar una mitja horeta per estirar les cames. Varem trotar per el passeig que aviem de fer la cursa i anàrem fins un lloc a on podíem veure tot el passeig, quan de sobte vaig torçar un turmell, però només fou una petita torcedura que al final només em va sortir un cop blau. Tornem cap a l’hotel i ens posarem a muntar les bicis, sopar i a dormir que havíem de descansar.

Divendres dia 20: Ens varem aixecar devers les 7:00, berenar i a les 8:00 ens posarem damunt les bicis per provar el tema de canvis i sobretot rodar uns quans quilòmetres. Una vegada que vérem que tot anava bé decidirem agafar el cotxe i fer el recorregut de bici 180 km. El paisatge fou una passada i també la quantitat de triatletes que feien el recorregut amb la bici, impressionant estan ben “locos” je je je.

L’horabaixa férem una volteta per les tendes i anàrem a recollir el dorsal i la polsera que ens acreditava com atletes, això ja començava a esser serio!!!!. Damunt les 19:00 anàrem a la festa “Pasta Party”. Era un recinte molt gran a on hi havia la gran majoria de triatletes. Feren la presentació de la cursa i una vegada acabat ens dirigirem a l’hotel.

Dissabte dia 21: Ens aixecarem un poc mes tard que els altres dies i sortirem a passejar un poc per la zona de boxes. Dinarem sobre les 12:30 aprox. ja que a la tarda havíem d’entrar les bicis a boxes i deixar les bosses de “run” i “bike”. Entrem a boxes amb tot el material i ens posarem a cercar el nostre lloc. Fou una imatge impressionant, el boxes eren immensos, 2600 bicis una vora l’altre. Sortirem de boxes i casi ens anàrem a sopar perquè ens havíem d’aixecar a les 3:30.

Diumenge dia 22: El dia mes esperat, el gran dia, el dia a on tots els esforços fets durant tot l’any s’avien de demostrar.

Ens aixecarem a les 3:30 per preparar el dinar i el material per dur en bici. Prepararem un parell de sanwitch, ens posarem el mono de triatló, el xandall i sortirem de l’hotel en direcció a boxes. Pel camí ens trobàvem molts triatletes amb la mateixa situació que nosaltres i també moltíssima gent que tornava de marxa o seguia la marxa. Arribem a boxes, entren, preparem el menjar damunt la bici i ens posem el neopreno. Ens dirigim a la platja, escalfem un poc i ja ens col·loquem per temps de natació. Ens col·locarem al tens de 1:06 min per recorre els 3.8km d’aigua. L’imatge fou bestial, estaiem a vorera del mar amb l’helicòpter a 100 metres, l’àrbitre amb una moto d’aigua controlant la sortida, musica tecno a tota “paparra” el DJ animant la musica “xumba” “xumba” unes 10.000 persones animant..... ufffff!!!! quina pujada d’adrenalina. Coet a l’aire i sortida, m’acomiado amb una abraçada d’en Pedro i d’en Sergio. No sabia molt bé a on ficar-me, no hi havia lloc, només espuma, braços, cames, gorros taronges... ens fiquem a poc a poc i comença la guerra. Els primers 1000 metres fou una lluita constant, colzades, puntades de peu, gent per damunt..... ufff!!!! no se si arribaré, no podíem nedar tranquil i de sobte un noi es tira a sobre meu, va esser en Sergio, ¿Llou que haces por aquí? Hem va dir.... vaig intentar seguir-l’ho però fou impossible de la gentada que hi havia. Arribem a la primera boia i mes del mateix, colzades, puntades de peu, etc..... Intento trobar els llocs buits que es generaven però com jo ho pensaven 100 persones mes. Sortim de l’aigua i ja dúiem fets 2400 metres, comencem la segona volta, em giro a darrera i veig la multitud que ens segueix, “ostres” no vaig malament, em dona ànims per seguir. Començ la segona volta i tres quarts del mateix, putades de peu, empeses, etc.... giro la darrera boia i a la fi només em queden 625 metres... Això ja està, falta poc, surto de l’aigua i aturo el cronòmetre amb un temps de 1:07 min. Molt bon temps, em torno a girar i veig a mils de triatletes que encara els falta molt per sortir. Corro a recollir la borsa de “Bike” em llevo el “traje” de neopreno, em poso el mono de bici de s’escapada, corro a recollir la bici i surto de boxes. Els primers 20km eren plans, es podia anar acoplat, em poso a rodar i amb tranquil·litat començo la meva aventura de 180km... menjo una barreta, un glop d’aigua i a rodar.... la carretera començava a picar un poquet cap a munt però és podia dur bé... kilòmetre 25 girem a l’esquerra i ve una costa d’uns 500 metres amb un desnivell del 22% mes o menys... un embús de ciclistes que feia por, gent aturada, gent aferrada a les baranes de les cases, un que havia romput la cadena... m’aixeco de la bici i allà vaig poder demostrar la meva força... pareixia un escalador del Tour de França... si vos dic que vaig passar a 30 corredors foren pocs... passen els kilòmetres i comença el port de 25km de durada... molta de calor... molts corredors... les cames no anaven tan bé com em pensava... em passa molta gent... un noi català es posa a xerrar amb mi... xerrem una bona estona... la carretera de cada vegada s’empinava mes i al·lots i al·lotes em va passar en Miguel Indurain vestit de dona... em va passar en camús del cavall fort... dintre el que cap anava bé... em passa una noia guapa, guapa, guapa, em feia ganes donar-l’hi el meu numero de mòbil... però no ho vaig fer... ho hauria d’haver fet... vaig bé, veig que tinc ganes de bromes... un bon paisatge... coronem la muntanya, avituallament i comença una petita davallada... em falten 110km per acabar... molt bé, bones sensacions... no tinc “calambres”... arriba el bucle i veig a n’en Pedro... Pedrooooo!!!! ens saludem i seguim... unes quantes pujades de 7 km, una baixada de 30 km, la segona part del circuit molt ràpid... veig el rètol de 40 km meta, això ja està... els darrers sabia que eren plans però no ens esperàvem el vent en contra... uffff!!!!! quin vent, però ja falta poc... entrem dins la ciutat de Nice i els darrers 5 km una recta pararel·la a la cursa de corre... veig una quantitat enorme de triatletes que ja corrien... molta gent animant-te, veig en Sergio... ¿pero que coño haces aquí? em va sortir... vaig pensar que havia de fer aquell tros 8 vegades, però ja era igual... mollo la bici i aturo el cronòmetre amb un temps de 6:27:25... un bon temps... em surt una mitja de 27.2 km... agafo la boça de “run” em dirigeixo a la carpa, em canvio i comença l’aventura de la marató... 42 km. Els primers kilòmetres em trobava en ganes, les cames em responien... anava molt bé... em creuo amb en Sergio i en Pedro... ells van molt bé em duen uns 5k m de distància... no importa... em trobo amb forces i ganes... arribo a punt de giro i al kilòmetre 6 em pega el mal de panxa... no puc seguir corrent... començ a caminar... segueixo la lliçó d’en Pedro... si no pots no t’aturis camina... en Sergio i en Pedro molt bé... veig na Silvia... fotos... rialles... el cap em tira... estic content perquè no perdo el cap... no veig la meva família... tinc ganes de vorar-los... passen els kilòmetres i al kilòmetre 20 sento... Llorenççççç!!!! és el meu cunyat... quina alegria.... vaig bé de múscul... però tinc ganes de vomitar, no puc, vaig al bany, tampoc no puc fer res... el mal de panxa no em fuig... començ a fer cacos “caminar - correr”... passen els kilòmetres la gent anima... molts catalans... ànim mallorquins!!!!.... una passada... troto un poc... camino un poc... en Tomeu em diu que telefona molta gent... gràcies a tots... m’emociono quan sento els noms de la gent que em truca per donar ànims... miro la meva ma, ja duc dues polseres... això va bé... tinc ganes... quan ens creuem amb en Sergio i en Pedro és una festa... la gent animant... alle! alle alle! Laurence!!! deien els francesos... falta poc per començar la darrera volta... em creuo amb en Sergio m’aturo i l’hi faig una reverència... només l’hi falten 5 km per entrar a meta... està abatut, molt cansat però sap que ho té... arribo al punt de gir i ja està 12km mes, la darrera volta... la tercera polsera t’han esperada... en Tomeu està dispost afrontar els darrers kilòmetres amb mi... anem caminat ens fèiem fotos, això és una festa... correm un poc els dos... telefona el Rafel Miralles... em dona unes instruccions per el mal de panxa... gràcies Rafel... i afrontem el darrer punt de gir... només ens falten 5 km... no miro el temps... és igual, en Tomeu em diu que farà un poc mes de via per agafar en Rafel i que la meva germana comenci a preparar-se... vull que entri amb meta amb mi... l’hi deixo distància... un noi que anava amb bici m’anima un noi català... moltes gràcies company... em poso a corre amb un altre al·lot, que per cert català... els dos ens animem... falten 4 km ja està... agafo en Tomeu... fèiem mes via que ell... s’ha d’entrenar un poc mes... gracies Tomeu... ens falten 2 km i veig la meva germana, emocionada... con la majoria del dies que ha estat per allà... veig en Pedro na Silvia i en Sergio que m’esperaven... ens abracem tots això ja està... falten 500 metres... em fugen tots els mals... hi ha un jutge i l’hi mostro que duc la tercera polsera... girem a la dreta... girem a l’esquerra i ens encarem als darrers 100 metres enmig de la multitud... la recta mes esperada... estora blava, al fons, l’arribada d’Ironman... l’alegria em desborda... na Ma Joana tampoc no es pot controlar... tornem bojos... les emocions son molt fortes... em venen tots el records a sobre i em poso a plorar, no em puc aturar... em dona un sobre important per mi... i ENTREM A META... ¡¡¡quin pujada d’adrenalina!!! som un IRONMAN. Em posen la medalla. El somni és una realitat. Vaig aturar el cronòmetre de la marató amb un temps de 5:39:07... és igual, he arribat. El temps total ha estat de 13:33:07. Molt millor del que me pensava. No se que em passa al cos, m’aturo asseure a sobre d’un pilor que hi havia i començo a suar molt, tinc fred, ploro, truquen els meus pares, se que estan molt emocionats, miro en Tomeu m’emociono quan el veig... no vos puc explicar les sensacions que a n’aquell moment vaig sentir... faig una trucada a una persona... no puc xerrar... estic emocionat, cansat, abatut, eufòric.... M’aixeco i em vaig a cercar la samarreta de Finisher. Veig en Marcel Zamora i li dono l’enhorabona per la seva victòria 8:34:03 impressionant. Xerro una estona amb ell i em diu que l’autèntic Ironman som jo, per haver acabat, això per ell és la seva feina. Agafo la bossa de “Street Wear” i em poso una samarreta per no tenir fred. Agafem la bici i la resta de bosses i ens dirigim a l’hotel, dutxa i a sopar d’un merescut menú del Macdonals. A les 23:45 va arribar el darrer triatleta, fora de temps, però va acabar, aquest és el nostre esperit.

Vull donar les gràcies a tota una família per haver viscut aquesta experiència al meu costat, per tenir paciència, i donar les gràcies molt especialment a una persona que ha estat molt important en la meva vida. Ella sap el que hem viscut i en part el sofriment que hem passat. Gracies de tot cor. Aquest Ironman és un reconeixement per aquesta persona. GRACIES.