jueves, 23 de octubre de 2008

Reflexions de final de temporada


Fa dues setmanes que ja hem acabat la temporada 2007 – 2008 i ara ens toca descansar, descansar i descansar. Enguany la temporada ha estat llarga, plegada de bons records, emocions, bones sensacions i més que alguna tristesa...


L’objectiu que em vaig marcar a principi de temporada el vaig aconseguir amb l’Ironman de França amb un temps de 13:33:35, per recórrer les distàncies de 3,8km nedant, 180km amb bici i 42km corrent. El temps poc importa, però si importen les emocions viscudes.


Durant la temporada per anar preparant el meu objectiu he anat fent diferents curses com la mitja marató de sa Pobla i el triatló de Porto Colom. Després han vingut més proves, com el triatló de Sóller i l’Home de Ferro.

A final de l’any passat i a principis d’aquest vaig passar una època de la meva vida en què ho vaig passar malament . Aquests mals moments em varen fer plantejar si anava a la cursa de França i si també abandonar la temporada. Però si una cosa te l’esport és que et pot ajudar amb molts d’aspectes i un d’ells és alliberar les emocions. Llevat d’això, que no fou poc, he d’estar agraït a moltes persones, i sobretot, tenir en compte el fet que una part important no m’ha fallat: les lesions. Les petites coses que he tingut durant tota la temporada les hem pogut solucionar.


La temporada és molt llarga i ens trobem que durant tot aquest temps ens passen coses increïbles. Enguany hem fet un grup d’entrenament amb el qual ens ho hem passat molt divertit ja que hem rigut, hem fet sopars, hem fet dinars... i tot això ha fet que els entrenaments i els dies hagin estat més entretinguts.


Durant tot aquest temps he conegut noves persones, persones que m’han sorprès, persones especials, agradables i que han passat a ser molt bons amics meus. Però també he perdut alguns amics, bé millor dit coneguts, alguns d’ells fins i tot m’han decebut. Els bons amics sempre els tens, i els que tinc m’han ajudat molt i m’han donat suport fins al final.


La il·lusió de tornar a fer un altre Ironman hi torna a ser. Crec que serà distint perquè m’ho prendré d’una altra manera . A més, serà diferent perquè ja serà el meu segon. A partir d’ara comença una nova temporada, uns nous reptes, unes noves metes. Us aniré informant de quins són però el que sí vull fer és descansar, descansar i descansar.


Gràcies a tots els qui heu estat al meu costat durant tot aquest any.

6 comentarios:

Jordi Gonzalez dijo...

Benvingut sigui aquest descans, te'l mereixes i més despres de la temporada tan completa.
Estic totalment d'acord amb tu sobre els beneficis de l'esport a l'hora de superar qualsevol dificutat en la vida. A més, despres d'acabar un Ironman em sembla que tot es relativitza encara més....
Enhorabona i aprofita el descans, l'any que vé a superar-ho!!!

Llorenç Gacias dijo...

Hola Jordi, gràcies per els ànims i el teu comentari. Les temporada és llarga i ens passen moltes coses que les hem de superar i l'esport ens ajuda moltíssim.

He vist al teu blog que as començat la temporada. Ànim i segur que aconseguiràs acabar Lanzarote. Jo no estic preparat mentalment per fer Lanzarote. Ets un crack.

Ànim per aquest nou any...

Anónimo dijo...

A la fi t'escric! Enhorabona Llorenç!! Pels reptes esportius superats, per les metes aconseguides i pels somnis fets realitat...I també, i no menys important, pel teu afany de superació, per les proves professionals superades (encara que no vulguis ser nostre...je, je), i per veure la vida sempre amb aquest caire positiu que et caracteritza.
Les persones que et deceben fan mal, molt de mal...però tal vegada es que no s'ho mereixien, a vegades la culpa es nostre de dispositar massa esperances o donar valor a persones que no s'ho han guanyat.. i no oblidisi que el temps posa a tothom al lloc que li correspon...(o així hauria de ser..)

L'espirga dijo...

Jo pens que totes les persones que ens envolten ens deceben en un moment donat. I no perquè no ens valorin com a tal o perquè no els importem, simplement perquè tots som diferents. Actuam de manera diferent davant els mateixos problemes i segurament l'ordre no és el mateix en l'escala de valors.

La solució dels problemes sempre està en un mateix. Els demés poden fer de guies però la solució perfecta està dins tu, perquè no hi ha ningú millor que tu que entengui el que realment està passant.

Ho dic perquè al final, després de moltes esperances fracassades, arribes a aquesta conclusió. Som responsables de nosaltres mateixos i aquesta responsabilitat no correspon a ningú més.

Salut.

Llorenç Gacias dijo...

Gràcies M per el teu comentari i per llegir el Blog. Saps quines son les raons (per no venir amb vosaltres), però no sabem mai a on acabarem. Potser algun dia coincidim.
Estic amb tu quan dius que el temps posa a les persones al seu lloc ho esperem que així sigui. Al final sempre que en parlem junts arribem a la mateixa conclusió je je je...

Gràcies

Llorenç Gacias dijo...

Espirga les teves paraules diuen moltes veritats. Estic totalment d’acord quan fas referència, que la solució esta dins tu, ja que primer ens hem d’entendre nosaltres mateixos i saber les coses que volem. Trobo que el problema radica en no saber mai fins quin punt coneixem a les altres persones i quines influències externes poden tenir. Sóc del parer, que en casos extrems et demostren les persones que son. Quan dipositem les esperances amb algunes persones, que al final et deceben, et fa posar el peus a terra i t’adónes que possiblement sigui la persona que tu no coneixies.
Encara que no t’escrigui al blog que sàpigues que segueixo els teus valuosos articles.

Gràcies...