Doncs amb el Full
Ican ja son 4 triatlons de distància Ironman que he aconseguit acabar. Cada any
em preparo la distància amb molta antelació. Hi ha hagut anys que he duit
millor el córrer, d’altres la bici i el tema de natació sempre ha estat molt
semblant.
Enguany crec que
no era molt conscient de fer el Full Ican. No se si era perquè ho feien a
l’illa, perquè no era marca Ironman (és viu d’un altre manera) o perquè no
estava mentalitzat per afrontar aquesta distància.
A les 5:00 del
matí sona el despertador i com sempre aquest dia m’aixeco molt aviat amb la
sensació de no haver descansat gaire. Em preparo el berenar, un cafè, galetes,
una poma i mig plàtan. Em poso el banyador, acabo de preparar la resta de coses
i partim cap el cotxe cap a boxes. Una vegada
arribat allà començo a saludar gent que va arribant per fer el mateix. Preparo
el meu material i en poc temps ja ens em de dirigir cap a la sortida. Allà
m’acomiado de na Xisca (ja que no se a quina hora tornaré a vorar-la) i de la
meva família.
A les 7:15 donen
la sortida. M’ho prenc en calma, se que el dia serà llarg, em trobo molt
còmoda, no reb cap cop ni manotada, no pareix que estigui en cursa. El temps va
passant i sortim de la primera volta, miro el temps 31:45 aprox, no vaig gens
malament, al meu costat un gran esportista en Toni Contesti, xerrem un poc,
comentam la primera volta, saludo a la família i segona volta. Igual que la
primera, fora cops, tranquils. Sortim de l’aigua i aturo el cronòmetre amb un
temps de 1:04:00. Directe a boxes, em poso la roba de ciclisme, saludo a la
família i enfilo el circuit de bici.
Les primeres
rampes pla petit i tira tira. El circuit era dur i encara ho seria més dur per
la pujada de Montuïri a Randa. Començo a passar gent, me passa gent. Dic me
passa gent perquè hi va haver un “tal” Jordi Gonzalez que em va passar com si
anés amb moto, no m’ho podia creure, les rodes treien fum, impressionant. Menjo
un poc, bec molt per no deshidratar-me, feia molta de calor i vaig fent camí.
Xerram un poc amb en Jordi i anam comentant les coses que ens passen.
Arribats a Randa
la primera vegada se que tot és davallada fins al cruse de Porreres, així que
em deixo anar i començo a pensar si hi haurà algú. Penso que no perquè segur
que tots en aquella hora dormen. Passo el camí de Son Santre (quins records més
bons) i a mesura que s’acosta el cruse vaig veient els meus amics, Joan Jaume,
Mesquida, Tassa, Bielo, n’Apo, n’Elisabeth, en Vidal, etc... Els pego un
crit!!! Eehhh!!! I allà tots varen esclatar, “vamos” son sastre!!! A tope!!!
L’amo!!!! Tots animen, allò em va fer posar la pell de gallina, em varen caure
les llàgrimes de l’emoció. Segueixo i cap el primer punt de gir. Tornam arrere
i em vaig creuant amb la gent, ens animem i un altre vegada cap el cruze. Allà
sabia que hi havia els meus i esperava aquell moment. Tornada a passar i crits
i renou. En Jordi és posa a riure, em diu que tinc molts de seguidors, fem
broma i seguim. Anam a l’altre punt de gir i en Jordi em comenta, ei noi? Saps
a quina posició anam? Li contesto que no i em diu anam dintre els 30 primers!!!
Que dius? Fem massa via? I em diu, endavant!!!
Comença la segona
volta, al punt de gir em trobo amb part de la meva família, na Xisca, na Ma
Joana i en Rafel. Animen fins que es queden fora veu i parteixo un altre
vegada.
La segona volta
em de regular molt ja que serà molt feixuga. Arribo al cruze i aquesta vegada
si que em quedo sorprès: hi ha els meus pares!!!! Uffffff... abans eren a la
sortida i ara allà. Animen com sempre i el meu pare em fa un comentari: as de
fer més via en bici!!!! Jo ja no podia pus, estava cansat i havia de reservar
per la marató.
Arribo a boxes i
comença el pitjor de tot. Allà em trobo molta gent, la família, la gent de
l’equip herbes tunel (gràcies a tots) i molta més gent... animen, criden. Se
que la carrera serà molt dura, fa molta calor però em trobo bé. Tinc ganes de
córrer, passo els primers 10 quilòmetres i molt bé, bec un poc, i passen els
quilòmetres, però al quilòmetre 17 començo a tenir males sensacions. La panxa
em fa mal, tinc ganes de vomitar, però no m’aturo. Però passen els metres i de
cada vegada pitjor, camino, veig na Xisca i m’acompanya, li dic que intentaré
arribar al punt de gir corrent, em poso a corre molt a poc a poc, no puc, la
panxa me mata de mal, no tinc forces a les cames. Arribo a punt de gir i allà
una gentada animant-me, cridant, corrent al meu costat, ho feia per ells, punt
de gir i m’aturo, camino no puc, les cames no me van, tinc ganes d’abandonar,
em tambalejo, estic molt marejat i no puc córrer. Arribo a l’altura de na
Xisca, m’ajuda, camina al meu costat, m’anima (impressionant el seu
comportament). Passa en Jordi Gonzalez i s’atura, em diu que seguirà al meu
costat. Això ho em començat plegats i ho acabarem plegats em diu. M’anima a córrer molt
a poc a poc i als 10
metres m’aturo i vomito, li dic que segueixi va genial,
segueixo caminant amb na Xisca i arribam a l’avituallament. No puc beure, tinc
por de que em desqualifiquin per anar malament, li dic a na Xisca que torni
arrere i jo intentaré seguir. Intento córrer i un altre pic a vomitar, però
aquesta vegada dic que això no pot ser, que si rebento, rebentaré i segueixo
corrent. La meva sorpresa fou que al cap de poc temps ja tornava a córrer al
mateix ritme que al principi i fins i tot vos puc dir que hi havia moments que
corria a un ritme més elevat.
Després dels
problemes,cansament i tot el dia de fer esport, vaig aturar el cronòmetre amb un
temps de 11:05:01, el meu millor temps en distància Ironman. Si no ves tingut
els problemes estomacals segur que ves fet el temps que desitjo fer un dia, però
al final i com sempre diem tot conta.
Vull donar les gràcies
a tots els companys que vingueren a animar, a tota la gent que durant tota la
cursa no va fer res més que animar i ajudar. Les gràcies a n’en Jordi Gonzalez
que per poc que ens veiem fou impressionant el que va fer, a n’en Pep Lliteres
per venir a vorar-nos a l’arribada. També un milió de gràcies a la meva família
per ser els meus incondicionals i seguir-me a tot arreu i sobretot gràcies i més
gràcies a na Xisca per el seu comportament i el seu entusiasme, la carrera també
és teva.
I per acabar moltissimes
gràcies a tots!!! L’any que ve Austria...
4 comentarios:
GRÀCIES A TU LLORENÇ, ETS EL PUTO AMO!!!!AMB AQUEST CURRICULUM JA POTS INSCRIURE'T A S'ULTRAMAN!!!!!jejejeej
ah!!!Ens queden molts de kms a fer abans d'Austria, o sigui, enguany ja saps em qui has de fer la pretemporada de bici (jejejej)
Una abraçada FINISHER, jo encara no ho puc dir...
No pasis pena, no estaràs molt a dir, jo també som finisher i si m'apures un poc hauràs de dir: primer ironman i classificat per Hawaii... Intentaré seguir-te en bici però com saps només te veig la part de darrera i que ningú és mal pensi je je je...
JEJEJEEJ, DE ILUSIONES TAMBIEN SE VIVE!!!!!
:* ;) :D
Publicar un comentario