Crònica Ironman Frankfurt

La veritat és que enguany no se com començar la crònica de l’Ironman. Moltes emocions, moltes alegries i també tristesa.

Primer de tot vull donar les gràcies a la meva família per haver vingut i donar-me una sorpresa. Si no ves estat per ells enguany ves fet molt a prop a retirar-me. Gràcies a vosaltres i tots els qui vos vareu preocupar, em donareu forces per poder acabar.

Intentaré resumir un poc els dies anteriors a la cursa per no avorrir-vos amb les meves paraules. Com sempre els dies abans anàrem d’autèntic bòlid, entrega de bicis, recollida de dorsals, entrega de material, etc. Quan anàrem a recollir els dorsals ens donaren la noticia de que l’aigua seria fora neoprè. Això implicava que el temps de l’aigua fos més lent i més dur. Les sensacions dels dies previs a la cursa eren molt bones.

Diumenge sona el despertador a les 3:45 del matí, dutxa i berenar a l’hotel. Un plàtan, cafè i unes torrades. Pujada a l’habitació darreres feines, i a les 5:00 ens dirigim a l’autocar per anar al llac (pels qui no ho saben el llac està a 15km de distància de la ciutat). Arribem a les bicis i ens posem a preparar tot el material, inflar rodes, menjar, beguda etc. A darrer moment decideixo fer la natació canviant el banyador curt per els calçons Orca. Penso que així no farà falta aturar-me a la carpa per canviar-me de roba. Ens veiem tots els del grup i ens dirigim cap el llac. A mesura que ens acostem al llac ens despedim ja que cada un te un ritme molt distint i a punt d’entrar a l’aigua en crida el meu cunyat, Llorenç!!! foto i a preparar-me.

A les 6:45 donen la sortida dels professionals i a les 7:00 sortim la resta de mortals. Ens col·loquem allà on podem. Em poso a la part més exterior que puc. Se que faré més metres però per la part interior rebré molts de cops. Coet en l’aire i sortida dels 2500 triatletes. Al principi un caos però a mesura que passen els metres em trobo còmode i no rebo cap cop ni m’agafen en cap moment. Surto de l’aigua i aturo el cronòmetre amb un temps 1:10:24. Molt bon temps si contem que he nedat més metres i també forà neoprè.

La transició fou molt llarga i primera aturada obligatòria al bany. Em canvio, agafo la bici i comença la segona aventura, 185km. Els primers quilòmetres molt bé, un bon ritme, aprofito per menjar i beure, arribo a la ciutat i comencen dues voltes. Em trobo be, vaig a bon ritme, passen els minuts i sobre el quilòmetre 80 les cames em comencen a fallar, pareix que no tinc forces, intento remar i no puc. Em prenc un “gel”, bec aigua, pepsi, isotònic però segueixo igual. Passo per davant boxes i sento la meva germana que em crida, això m’anima. Començo la segona volta i de cada vegada molt pitjor. Llocs a on principi anava a 35km/h per hora ara només vaig a 25km/h com a molt. Em tiro aigua pel coll, al cap, a les cames, però res de res. No passen el quilòmetres però si el temps, vaig malament i de sobte em pega la son, si!! si!! ho heu llegit bé, la son uffff!!!!! em dormo damunt la bici, si!! si!! és veritat em dormo damunt la bici. Quan m’anadono casi em trobo dintre la cuneta, he tancat els ulls un moment i casi me la pego. Això no va gaire bé i al cap només penso amb retirar-me, no ho puc fer, han vingut els meus i almenys he d’arribar.

El meu objectiu es va desfent a mesura que passa el temps, però és igual he d’acabar així com sigui. Passen els quilòmetres i al fons veig la ciutat, ufff!!! a la fi arribo, aturo el rellotge amb un temps de 5:50:21. Baixo de la bici i en vers de córrer, camino a cercar la bossa per canviar-me. Males sensacions, me canvio de roba, em poso vaselina als peus, les calces compressores, les sabatilles i comença la darrera part de la cursa, 42km.

Els primers metres em trobo feixuc, encara duc a sobre el cansament de la bici. Veig la meva família junta i allò em dona molts ànims. Començo a trotar més aviat i veig que duc un bon ritme. El circuit de córrer és molt entretingut, m’agrada i em trobo còmode.

No m’anadono i faig la primera volta, però al quilòmetre 14 o 15 aproximadament les cames no em tornen a respondre. Em marejo molt i em torna a pegar la son, si!! si!! la son, com llegiu un altre vegada, la son!!! Xerro amb el meu cunyat i li dic que m’acompanyi, tinc por de caure a terra. Al cap de poc temps deixo la seva companyia, gràcies Tomeu i segueixo trotant. Se que a darrera ve na Xisca. Si vaig a poc a poc ella m’agafarà i jo estaré un poc recuperat. Així és, m’agafa i comencem a trotar junts. La cosa va be i jo me recupero. Puc tornar a córrer i de cada vegada més aviat. Comencem la tercera volta i na Xisca te un poc de “bajon”, normal, duem 30 quilòmetres.

Caminem, correm, aturada al bany i un altre vegada a trotar, falta molt poc, veig els meus i m’aturo un moment, m’abraço a la meva mare i li dic que això ja està acabat, esta emocionada, bota, crida. Darrers quilòmetres i em pega un poc de “bajón”, na Xisca vol baixar de les 12:00h, li dic que faci més via. Aquesta vegada el “bajón” ha estat d’un parell de minuts, torno a trotar a un bon ritme i em planto davant l’estora vermella, això ja està, ho he passat molt malament, a punt de retirar-me, però estic allà, encarant la darrera recta, assaborint la glòria, tots els mals em fugen, veig el meu cunyat Tomeu, ens abracem, després un poc més endavant veig la meva mare, la meva germana i en Rafel, ens abracem tots junts, fou bastan emotiu, agafo en Rafel i ens dirigim cap a la línea d’arribada, 10 metres i Finisher!!!. Beso l’estora vermella, enguany ho he passat malament, sobretot amb la bici. He arribat!!!

Em vaig a la zona de descans i allà ens comencem a replegar tots els coneguts. Ens ananem a meta per esperar n’Ana que arriba a 3 minuts per el final, foren un moments de molta tensió.

Vull donar les gràcies a tota la meva família, mare, Ma Joana, Tomeu i a n’en Rafel, no sabeu lo feliç que em féreu quan vos vaig veure sortir de l’ascensor. Gràcies al meu pare i al meu germà per està pendents en tot moment. Gràcies a tots vosaltres que m’heu trucat els dies abans, durant i després. Gràcies a tots els missatges rebuts i per els ànims que m’heu donat. Son molts els qui vos heu preocupat, moltes gràcies. Gràcies als anònims que han seguit la cursa per Internet.

Vull donar la meva enhorabona a na Xisca (impressionant per ser el seu primer Ironman), Sina (per la seva simpatia i amistat), Felix (per fer-nos riure en tot moment), David (per el seu impressionant resultat), Iñigo (per a convèncer-nos per fer l’ironman), Jose Manuel (per la seva capacitat de sofriment), n’Ana Mora (per demostrar la seva superació) i a na Rosa (per animar-nos i està en tots els moments crítics). També no oblidar a la resta de l’expedició que gràcies a ells tot ha estat possible.

Gràcies...