L'altre dia em varen convidar a un sopar d'amics i quan vaig arribar em vaig adonar que ens feim grans. En arribar al sopar em vaig retrobar amb un grapat d'amics (tots no hi eren) i alguns d'ells ja eren casats i amb fills. En aquell moment vaig observar que ja no érem aquells nois de 20 anys, ens havíem fet grans. A més, vaig pensar en aquells sopars que fèiem el divendres o dissabtes a la caseta de'n Tasa en acabar els entrenaments o el partit de futbol. En aquells temps anàvem a comprar rellom de vedella al supermercat o a la carnisseria de Porreres i les botelles de Pinord (vi d'agulla), baretet per a la nostra economia, desapareixien de la taula com si fossin aigua enmig d'un desert. Tot això ha passat a la història.
Fer-se gran crec que no depèn d'una qüestió d'edat sinó que depèn de la circumstàncies personals i professionals de cada un. Cada vegada tenim més obligacions i les nostres necessitats no són les mateixes. Vol dir això que ens costa fer-nos grans? Doncs no ho sé suposo que sí, però ho acceptem. Quan veig els meus amics amb fills, veig que ser pare canvia la vida, però el canvi que fan és el canvi que volem fer la majoria de gent. El temps i els anys passen molt aviat. Sense adornar-te'n tens 34 anys i penses: d'aquí a sis anys en tindré quaranta, i què? què faré? on seré? Trobo que en aquesta edat vivim el moment intensament i pensem que el futur és incert. Agafis el camí que agafis, ja sigui un camí recte o un camí alternatiu, el lloc on arribem serà el mateix, però per ventura no obtinguis allò que esperaves.
Quan erem joves la societat ens imposava els pensaments que als 30 seríem casats, amb fills, amb una bona feina, casa pròpia... i mira, les coses de la vida no són així. No obstant això, i xerro en nom meu, no em suïcidaré ni em faré el "haraquiri". Per què no em puc casar als 50? Per què no em puc posar a estudiar als 60? Doncs com he dit abans, fer-se gran no és una qüestió d'edat sinó de les circumstàncies personals de cada un.
Fer-se gran no vol dir deixar de divertir-se. Tenim unes altres afeccions, uns altres hobbies i unes altres necessitats, i per això els hem de viure t'han intensament com ho fèiem quan teníem 20 anys.
En aquests moments se que la meva vida és lluny d'ésser perfecta però sé que un dia ho serà i ho serà el dia que les meves circumstàncies personals em satisfacin.
Recordeu quan teníem 20 anys? Vèiem els nois i les noies de 30 anys i pensàvem que eren vells. Doncs nosaltres ara tenim aquesta edat i veiem que no eren tan vells com nosaltres pensàvem.
Algú tornaria el temps enrere? En el meu cas no hi tornaria, trobo que les experiències que hem viscut ningú no ens les llevarà.
Per molt grans que ens facem sempre tindrem la família i els amics, i quan d'aquí a un parell d'anys facem més sopars amb tots els amics, dones i fills, sempre podrem contar les "batelletes" de la caseta d'en Tasa.
Fins quina edat som joves? Doncs vosaltres decidireu.
Visca els anys!!!!!
Fer-se gran crec que no depèn d'una qüestió d'edat sinó que depèn de la circumstàncies personals i professionals de cada un. Cada vegada tenim més obligacions i les nostres necessitats no són les mateixes. Vol dir això que ens costa fer-nos grans? Doncs no ho sé suposo que sí, però ho acceptem. Quan veig els meus amics amb fills, veig que ser pare canvia la vida, però el canvi que fan és el canvi que volem fer la majoria de gent. El temps i els anys passen molt aviat. Sense adornar-te'n tens 34 anys i penses: d'aquí a sis anys en tindré quaranta, i què? què faré? on seré? Trobo que en aquesta edat vivim el moment intensament i pensem que el futur és incert. Agafis el camí que agafis, ja sigui un camí recte o un camí alternatiu, el lloc on arribem serà el mateix, però per ventura no obtinguis allò que esperaves.
Quan erem joves la societat ens imposava els pensaments que als 30 seríem casats, amb fills, amb una bona feina, casa pròpia... i mira, les coses de la vida no són així. No obstant això, i xerro en nom meu, no em suïcidaré ni em faré el "haraquiri". Per què no em puc casar als 50? Per què no em puc posar a estudiar als 60? Doncs com he dit abans, fer-se gran no és una qüestió d'edat sinó de les circumstàncies personals de cada un.
Fer-se gran no vol dir deixar de divertir-se. Tenim unes altres afeccions, uns altres hobbies i unes altres necessitats, i per això els hem de viure t'han intensament com ho fèiem quan teníem 20 anys.
En aquests moments se que la meva vida és lluny d'ésser perfecta però sé que un dia ho serà i ho serà el dia que les meves circumstàncies personals em satisfacin.
Recordeu quan teníem 20 anys? Vèiem els nois i les noies de 30 anys i pensàvem que eren vells. Doncs nosaltres ara tenim aquesta edat i veiem que no eren tan vells com nosaltres pensàvem.
Algú tornaria el temps enrere? En el meu cas no hi tornaria, trobo que les experiències que hem viscut ningú no ens les llevarà.
Per molt grans que ens facem sempre tindrem la família i els amics, i quan d'aquí a un parell d'anys facem més sopars amb tots els amics, dones i fills, sempre podrem contar les "batelletes" de la caseta d'en Tasa.
Fins quina edat som joves? Doncs vosaltres decidireu.
Visca els anys!!!!!
4 comentarios:
Que passa, ens vols fer plorar??????????????
No, no, plorar no... però aquell sopar em va fer veure que els anys passen molt aviat.
Gràcies...
Quin escrit més xulo... Jo te dic que en tenc 23 i de vegades és com si en tengués 50 jejej. I crec que sa vida perfecta depen molt des concepte que tengui cadescú. No vol dir que no estar casat ni tenir fills als 34 vulgui dir imperfecció. A més... que visquin les imperfeccions. I val la pena plorar per escrits com aquest, ho dic pel comentarista anònim. Salut per tots!!
Estic totalment d'acord amb el comentari que fas de les imperfeccions. La vida és mes entretinguda i divertida, sinó crec que seria un poc avorrida. Si no fos per les imperfeccions no seriem humans.
Tenir 23, 30, 50 anys no ens ha de privar de poder decidir les coses que volem fer.
Gràcies per el comentari...
Publicar un comentario