jueves, 23 de julio de 2009

Vacances!!!!


Ahir vaig decidir sortir a córrer. Era la primera vegada que després de l’ironman anava a trotar una estona. Em vaig posar les sabatilles i la meva intenció era fer uns 40 minuts. Doncs si vos he de dir la veritat no vaig arribar a fer el temps que m’havia proposat ja que em feia mal tot el cos.

No vos contaré totes les parts que em feien mal perquè semblava una persona de la tercera edat.

Ja que la setmana que ve començo les vacances de la feina i vist el d'ahir també aprofitaré per fer vacances a nivell esportiu. Bé cal dir que la part esportiva ja fa unes tres setmanes que no faig rés.

Ara toca platja, sopars, festes i sobretot xiringuito, per cert, fa un parell de setmanes que ens peguem unes bones “juerges”. Sense anar més enfora dissabte passat juntament amb els amics, varem deixar el llistó ben alt; en tenir les fotos les posaré perquè les vegeu .

Al•lots i al•lotes em vaig de vacances, en tornar ja vos contaré...

Bon estiu a tots...  


lunes, 20 de julio de 2009

Cabrera

Fa molts anys que volia anar a Cabrera i fer una visita a la cova blava. Feia més de vint anys de la meva darrera visita a l’illa. Ahir amb na Xisca, el meu cosi Miquel, na Vicky i en Gabriel varem anar a cabrera tot el dia. Va està molt bé, varem nedar, varem dinar (com no podia esser millor que menjar un bon trempo, una truita i bistecs rebossats), férem un gelat a la cantina i també nedarem a la cova blava. A l’hora de tirar-nos a nedar a la cova blava no les tenia totes segur. Al final després de pensar-m’ho un parell de vegades ho vaig fer. Va valer la pena ja que el fons marí era una autèntica piscina. Esper que no torni a passar més de vint anys per anar-hi un altre vegada. 

jueves, 16 de julio de 2009

Moments inoblidables

Cercant per Internet vaig trobar aquestes fotos que trobo que valen la pena que les vegeu. Estan preses just abans de donar la sortida d’aigua. Podeu observar la quantitat de gent que hi ha. És normal que no es pugui nedar be. 

També si mirau la galeria d’imatges esportives podreu veure un parell de fotos de l’ironman. 




martes, 14 de julio de 2009

Frankfurt 2010

Encara no em tingut temps de digerir el darrer ironman quan ja ens em inscrit al pròxim. Durant els dies que estarem per Niza decidirem fer un altre cursa d’aquest estil o si ens retiràvem definitivament de les curses de llarga distància. Al final em decidit apuntar-nos per anar a Frankfurt. En ésser uns dels triatlons més sol•licitats ens hem hagut d’apuntar amb un any d’antelació perquè les places s’acaben en dos dies. Ara ens queda un any per preparar-nos per la cursa, però ara toca descansar, platja, xiringuito, festes i algun dia entrenar...  

miércoles, 8 de julio de 2009

Crònica Ironman Niza 2009

Encara no he tingut temps per dormir-me quan sona el despertador. 3:30 del mati. 

La nit ha estat curta i comença un dia molt però que molt llarg. Em llevo del llit, una dutxa i a vestir-me per baixar a berenar. Desperto na Lola i ens dirigim al restaurant de l’hotel on ens retrobem tota l’expedició de “Triatletas Petazetas”. El berenar no és del nostre grat, però el bon humor regna a la taula. Altre cop a l’habitació i ritual per vestir-me amb foto inclosa. Agafo la bossa de "streetwear" i camí a boxes. 

El passeig va ple de gom a gom. Pareix el passeig del Born un dissabte capvespre. Arribam a boxes, mostram l’acreditació, vaig a cercar la meva bici, la preparo i xerro amb en Miniño. Em dona un parell de consells i anam a replegar la resta de l’expedició. Ens posam el traje de neoprè i acompanyats per la multitud de triatletes ens dirigim a la platja.

Els nervis es comencen a palpar. En un principi ens havíem de posar tots plegats però al final les estratègies no son les mateixes. Na Lola, en Felix, en Miniño, en Xisco i jo ens posam a la parcel•la per fer els 3,8km amb un temps comprès entre 1:06 i 1:15 aprox. Els altres, en David Nuñez n’Iñigo i en Joan Morey es posen a les parcel•les de més a lluny.

Abans de donar la sortida i enmig de la marea de gorros blaus podem observar les cares de nervis dels nostres. Ens abraçam l’un amb l’altre i tot just donen la sortida. Na lola em diu que es posarà als meus peus però la missió és impossible. Gent i més gent, un braç una potada, gent per damunt, gent per davall, gent que es creua, gent que t’agafa dels turmells... és una guerra de gladiadors. Pareixi una batalla on no hi ha grup que valgui, no hi ha company que miri per tu. Els primers mil metres foren un autèntic infern. Encaram cap a la vorera i la meva sorpresa és veure que el grup es va estirar bastant. La cosa ha canviat tant que pareix la piscina de Son Hugo quan hi ha vuit persones en el mateix carril. Allò comparat amb la guerra de feia uns segons és gloria.... Ufff que be!!! Exclamo. He pogut nedar tranquil. Surto per començar la segona volta i nedo molt tranquil fins arribar a la boia. Allà em queda la segona part de la batalla, passam la boia i encaro per sortir de l’aigua. Aturo el rellotge amb un temps de 1:06:13. Molt millor que l’any passat.

Em dirigeixo a agafar la bossa de "bike", em vesteixo, agafo la bici i a rodar. Una de les avantatges que tenc enguany és que em sé el circuit de bici. Els primers quilòmetres són plans, menjo mitja barreta, prenc un gel i a preparar-me per pujar la costa tan pronunciada dels primers quilòmetres... començo l’ascenció i sento per darrere: “Llorenç estoy preocupado” ostres en Miniño!!!, em diu que no s’ha pensat a posar el dorsal. Li dic que es calmi que no passa res, que si un àrbitre li demana pel tema del dorsal que digui que li ha caigut i ja està, em passa i intento seguir-lo uns metres. Aguanto uns 5 ó 6 quilòmetres giram a la dreta i es posa dret damunt la bici i allà deixo que faci la seva carrera, aquella no és la meva guerra.

Segueixo al mateix ritme i quina és la sorpresa que em passa un triatleta vestit de blanc. Ostres!!! en Luis Enrique... exjugador de futbol. El vaig estar cercant tots els dies abans de la cursa per fer-me una foto amb ell. Xerrem un poc, va un punt més alt que jo. Se’n va un parell de metres i el segueixo. Quan duem una estona el passo i l’intento controlar per no perdre’l de vista. Rodam uns quilòmetres i a la dreta veig una pancarta que diu “Col de l’Ecre” 21km, penso, ara comença el calvari!!!. Anam pujant i anam amb paral•lel, ens posam drets, asseguts i jo aguantant. Sabia que per allà hi havia els fotògrafs de l’organització. He d’arribar amb ell fins la foto!!! He d’arribar amb ell fins la foto!!!. Passam un tram bastant dur i al fons veig els flaixos de les càmares. Aquesta és la meva no afluixis!!! Arribam i ja està!!! Tinc la foto de l’organització amb un dels meus ídols.

Una vegada passat decideixo baixar un poc el ritme per poder afrontar bé el tram de córrer. Les sensacions són bones, ni mal, ni tirons, ni rampes a les cames, molt bé. Poca gent que em passa comparat a l’any passat, passo molta gent i arribo a la cima. Comença el segon tram de bici, molt més ràpid que el primer i em planto al quilòmetre 140 aprox... despitat de mi em menjo un forat que hi ha a la carretera i em cau el bidó de les càmares i les eines. Estic a punt de no aturar-me, però ho faig. Replego el bidó i dos quilòmetres més envant punxo la roda, “me cag...”. M’aturo i em poso molt nerviós. No puc canviar la càmara. Em passa gent i més gent. Intentant fer el que puc. A la fi!!!. He pogut llevar la coberta, poso la nova, inflo la roda però no el suficient. Pujo a sobre i segueixo el tram que em falta.

Entrant a les corbes he d’anar molt en compte per no llenegar ja que la roda no estava plena del tot, però ja és igual. Arribam al quilòmetre 160 i arriba el pitjor de tot, molt de vent. Ja ho sabia però no em pensava que en fes tant. Encaro la recta final i faig un bon temps de bici 5:56:18, un temps excepcional. 

Agafo la bossa de "run", em canvio i comença la meva gran batalla. L’objectiu marcat comença en aquell moment: intentar córrer la marató (vaig prometre intentar córrer el màxim que pogués). Encaro els primers quilòmetres quan de darrere escolto: “Ese culito que no decaiga!!!”. En Miniño comença la tercera volta. Quin crack!!! Segueixo i la cosa va molt bé. Em començo a creuar amb la gent del nostre grup: na Lola (impressionant), en David etc... tinc bones sensacions. Passen els quilòmetres i arriba el fatídic 20 on em passa factura el no menjar res durant la cursa. Em marejo un poc i decideixo fer cacos. Corro 15 o 20 minuts i camino 5, em recupero i torno a seguir. Uns dels errors més grossos que he fet enguany ha estat no controlar el tema de l’alimentació: Xisca et demano perdó. Durant tota la cursa només vaig ingerir mitja barreta i 3 gels, molt poc.

Al quilòmetre 30 torn a recuperar les sensacions i amb un ritme molt baix em planto a la darrera volta. Veig na Sina i li dono ànims; per ser els seu primer ironman ho fa molt bé. Al quilòmetre 35 em creuo amb en Felix, li pas i em diu que segueixi que ell va més lent. Encaro la darrera recta i veig la meta al meu abast. Estic molt feliç, ja que baixo el temps de l’any anterior i he pogut córrer durant el 90% de la marató. Veig na Paqui i na Vero (la dona i la filla d’en Felix, moltes gràcies a les dues) els demano el mòbil, vaig trotant per encarar la recta tan esperada i allà faig una trucada. Enguany no hi ha la meva família per compartir el moment i ho faig d’aquesta manera.

Entro a meta botant d’alegria i al mateix temps compartint aquell moment tan especial amb una persona que no ha pogut venir. És mereix una cosa així. Si he corregut durant el tram de “run” és gràcies a ella. L’speacker crida al mòbil, “this is a Ironman!!!”, la gent crida, aplaudeix, torno boig. Pujo a la tarima i crido com si el dimoni em posseís. Aturo el temps amb 11:31:29. Arribo i em poso a plorar, truco a tots el meus i no puc xerrar. Torno ésser un Finisher, no m’ho puc creure. Dos anys i he baixat el temps de l’any passat en dues hores. Estic excitat d’emoció. Vaig a cercar la samarreta i primer de tot visita obligada al bany (je je je). Espero que arribin els altres i al cap de poc temps ens anem reunint tots a la zona de descans. Les emocions són molt fortes, en abraçam, comentam la cursa, és fantàstic tots estam molt bé. L’esforç del entranaments han valgut la pena. 

Ens dirigim a meta perquè falta arribar en Felix i n’Iñigo. Arriba n’Iñigo i la festa continua, ens ho passem molt bé. Passa el temps i en Felix no arriba, ens començam a preocupar perquè ha passat molt de temps des que ha arribat el darrer dels nostres. No ve!!! I de sobte, al fons veiem el nostre Felix. Arriba cansat, extasiat, esgotat però arriba. Ens abraçam amb ell a la mateixa recta de meta, es dirigeix cap a la tarima, s’agenolla i tenim un altre Finisher. 

Vull donar l’enhorabona a tot el grup que ha vingut amb nosaltres, Miguel Miniño (un crack), David Nuñez, Lola, Felix, Xisco, Joan Morey, Iñigo, Paqui, Vero, Marga i Silvia per demostrar la seva part més humana i també la seva amistat. M’ho he passat molt bé amb vosaltres. 

També i molt especialment donar les gràcies a la meva família per estar sempre allà, per animar-me cada dia, per confiar amb mi, perquè els agrada el que faig i sobretot per ésser la meva família: Llorenç, Petra, Toni, Ma Joana, Tomeu, Cati, Caterina, Rafel... Moltes gràcies família.

I no em puc oblidar dels meus amics, gràcies a tots per trucar i preocupar-vos. Gràcies per els detalls que m’heu fet i les coses que m’heu escrit. Els vostres ànims i les vostres paraules fan que les coses siguin més fàcils. 

I com no, donar l’enhorabona a tots el Finishers del món i les gràcies per els vostres missatges.

L’any que ve més: Frankfurt!!! (F)



viernes, 3 de julio de 2009

Gràcies a tots

Vos vull donar les gràcies per els ànims rabuts durant tot l’any i especialment durant aquests dies. Quan m’arribaven el temps de la cursa feia que els ànims cresquessin i tirar endavant. Enguany he millorat el temps de l’any passat. He fet 2 hores menys. El temps final ha estat de 11:31:37 segons. M’agradaria que em perdonéssiu per no haver publicat el post de la cursa. Aquest dies no he tingut temps d’escriure l’experiència viscuda, però vos puc assegurar que la setmana que ve la tindreu i la podreu llegir.
Moltes gràcies a tots!!!