martes, 23 de septiembre de 2008

Madonna "diva"

Xerrar de na Madonna és xerrar d’una “diva”, d’una icona la qual no deixa a ningú indiferent. Hi ha gent a qui li pot agradar més o menys però la seva atracció arriba a tot tipus de públic.

Fa un parell d’anys una companya de feina va anar a veure el concert de na Madonna a Londres i em va fer il·lusionar quan em va contar el que havia vist. Sabia que si hi havia una oportunitat per poder anar a un concert aquesta seria la meva.

Doncs el mes de juny em vaig adonar que na Madonna venia a València i ens posàrem en marxa per comprar les entrades. Qui millor per a gestionar tot això que el senyor Roca. Doncs dijous dia 18 un dels meus somnis es va fer realitat: veure un concert de na Madonna. Crec que tots els presents que hi érem (Jaume, Sandra, Apol·loni i Ma Joana) vàrem gaudir d’un espectacle que mai no oblidarem.

La seva presència, l’escenari, els seus moviments, les cançons, els ballarins, la posada en escena tot això i molt més foren una cosa espectacular. Per la meva part no em va decebre gens.

Trobo que un espectacle com aquest s’ha de veure almenys un pic a la vida, i si tinc l’oportunitat de poder veure la “diva” una segona i una tercera vegada ho faré.

L’única cosa negativa que podríem mencionar és l’organització, fou molt dolenta i nefasta ja que el lloc del concert tampoc no era l’adequat.

A tots els qui hi anàrem una abraçada, a na Ma Joana i na Sandra per colar-se enmig de la multitud i agafar un bon lloc, a n’Apol·loni per comprar tiquets per poder beure (això ve de família) a en Jaume Boo per fer-nos riure en els moments difícils (gràcies a la frase secreta poguérem entrar per tot sense fer cua). A tots gràcies per compartir aquests moments i a tots els qui ens envoltaven: a les al·lotes de Canàries, a la parella de València i també a les al·lotes de Madrid. Gràcies a ells l’espera fou més bona de dur.

Estimats lectors, si teniu l’oportunitat de poder gaudir d’un espectacle com aquest no us ho penseu dues vegades, aneu-hi, no us penadireu mai.


(Apol·loni, Ma Joana, Sandra i Jaume)


(Un servidor)

jueves, 18 de septiembre de 2008

Home de Ferro

Doncs si, al final m’he tornat a inscriure a l’home de ferro d’Eivissa. La cursa també està catalogada com a llarga distància. Les distàncies que fem són 4km nedant, 120Km en bici i 30km d’atletisme. La data de la cursa és el dia 5 d’octubre el mateix dia que tanquen les discoteques d’Eivissa (ho dic per si algú vol venir).
Enguany és la meva segona participació ja que les distàncies que correm són considerables i requereixen un període d’entrenaments. Enguany serà molt distint a l’any passat ja que el recorregut no és el mateix i les condicions amb les quals hi vaig són distintes. L’any passat el meu objectiu era l’home de ferro, enguany el meu objectiu ha estat un altre. Esper poder acabar i, si no puc tampoc no passa res, una experiència més a la nostra vida.

jueves, 11 de septiembre de 2008

26.2 Desafiament a Nova York

Aquesta és la traducció del nom d’un programa de televisió que es posa en funcionament de dilluns a divendres a les 23:50h al canal SET en VEO. El programa és un “reality” on hi participen 10 persones que mai no han fet atletisme, i en un període de 8 setmanes s’han de preparar per afrontar la marató de Nova York. Cap dels concursants no ha participat mai en cap marató.

Sota l’estricta supervisió dels entrenadors, cada setmana nominaran un concursant perquè abandoni el concurs i, al final, només quedaran sis dels deu participants.

Per a la gent a qui li agraden els esports en general, crec que pot ésser un programa entretingut i, per a tota aquella gent que està indecís a l`hora d’afrontar una marató pot ésser un incentiu més per poder-ho fer.

Els qui pugueu mirar el programa ja ens contareu si tenim opcions de poder preparar una marató en tan poc temps.

viernes, 5 de septiembre de 2008

Ens feim grans?

L'altre dia em varen convidar a un sopar d'amics i quan vaig arribar em vaig adonar que ens feim grans. En arribar al sopar em vaig retrobar amb un grapat d'amics (tots no hi eren) i alguns d'ells ja eren casats i amb fills. En aquell moment vaig observar que ja no érem aquells nois de 20 anys, ens havíem fet grans. A més, vaig pensar en aquells sopars que fèiem el divendres o dissabtes a la caseta de'n Tasa en acabar els entrenaments o el partit de futbol. En aquells temps anàvem a comprar rellom de vedella al supermercat o a la carnisseria de Porreres i les botelles de Pinord (vi d'agulla), baretet per a la nostra economia, desapareixien de la taula com si fossin aigua enmig d'un desert. Tot això ha passat a la història.
Fer-se gran crec que no depèn d'una qüestió d'edat sinó que depèn de la circumstàncies personals i professionals de cada un. Cada vegada tenim més obligacions i les nostres necessitats no són les mateixes. Vol dir això que ens costa fer-nos grans? Doncs no ho sé suposo que sí, però ho acceptem. Quan veig els meus amics amb fills, veig que ser pare canvia la vida, però el canvi que fan és el canvi que volem fer la majoria de gent. El temps i els anys passen molt aviat. Sense adornar-te'n tens 34 anys i penses: d'aquí a sis anys en tindré quaranta, i què? què faré? on seré? Trobo que en aquesta edat vivim el moment intensament i pensem que el futur és incert. Agafis el camí que agafis, ja sigui un camí recte o un camí alternatiu, el lloc on arribem serà el mateix, però per ventura no obtinguis allò que esperaves.
Quan erem joves la societat ens imposava els pensaments que als 30 seríem casats, amb fills, amb una bona feina, casa pròpia... i mira, les coses de la vida no són així. No obstant això, i xerro en nom meu, no em suïcidaré ni em faré el "haraquiri". Per què no em puc casar als 50? Per què no em puc posar a estudiar als 60? Doncs com he dit abans, fer-se gran no és una qüestió d'edat sinó de les circumstàncies personals de cada un.
Fer-se gran no vol dir deixar de divertir-se. Tenim unes altres afeccions, uns altres hobbies i unes altres necessitats, i per això els hem de viure t'han intensament com ho fèiem quan teníem 20 anys.
En aquests moments se que la meva vida és lluny d'ésser perfecta però sé que un dia ho serà i ho serà el dia que les meves circumstàncies personals em satisfacin.
Recordeu quan teníem 20 anys? Vèiem els nois i les noies de 30 anys i pensàvem que eren vells. Doncs nosaltres ara tenim aquesta edat i veiem que no eren tan vells com nosaltres pensàvem.
Algú tornaria el temps enrere? En el meu cas no hi tornaria, trobo que les experiències que hem viscut ningú no ens les llevarà.
Per molt grans que ens facem sempre tindrem la família i els amics, i quan d'aquí a un parell d'anys facem més sopars amb tots els amics, dones i fills, sempre podrem contar les "batelletes" de la caseta d'en Tasa.

Fins quina edat som joves? Doncs vosaltres decidireu.

Visca els anys!!!!!

jueves, 4 de septiembre de 2008

Grans campions

Vull donar la meva ENHORABONA a dos campions com son en Toni Contesti i en Jose Manuel. En Toni Contesti va realitzar la cursa de ULTRA-TRAIL DU MONT-BLANC. La cursa consisteix amb recorre 166km de distància amb un desnivell de 9400 metres positius. Si voleu saber mes informació podeu consultar el blog d'en Toni en aquesta adreça "http://grancampeon.wordpress.com". Vos adjunt una fotografia de l'etapa de la cursa.

Per altra banda vull donar la doble enhorabona a n'en Jose Manuel primer per la part humanitària i després per l'esforç realitzat. "Mójate Contracorriente" és un projecte d'ajuda per una ciutat del Marroc anomenada Guercif, per restaurar una escola i un hostpital. El nostre amic ha aportat la seva ajuda realitzant 20km (creuant l'estret de Gibraltar), 450km amb bici i 85km corrent. Si voleu saber mes informació podeu consultar el seu blog en aquesta adreça " http://mojatecontracorriente.blogspot.com".

La meva sincera ENHORABONA als dos, sou dos campions.