Crònica Full Ican

Doncs amb el Full Ican ja son 4 triatlons de distància Ironman que he aconseguit acabar. Cada any em preparo la distància amb molta antelació. Hi ha hagut anys que he duit millor el córrer, d’altres la bici i el tema de natació sempre ha estat molt semblant.

Enguany crec que no era molt conscient de fer el Full Ican. No se si era perquè ho feien a l’illa, perquè no era marca Ironman (és viu d’un altre manera) o perquè no estava mentalitzat per afrontar aquesta distància.

A les 5:00 del matí sona el despertador i com sempre aquest dia m’aixeco molt aviat amb la sensació de no haver descansat gaire. Em preparo el berenar, un cafè, galetes, una poma i mig plàtan. Em poso el banyador, acabo de preparar la resta de coses i partim cap el cotxe cap a boxes.  Una vegada arribat allà començo a saludar gent que va arribant per fer el mateix. Preparo el meu material i en poc temps ja ens em de dirigir cap a la sortida. Allà m’acomiado de na Xisca (ja que no se a quina hora tornaré a vorar-la) i de la meva família.

A les 7:15 donen la sortida. M’ho prenc en calma, se que el dia serà llarg, em trobo molt còmoda, no reb cap cop ni manotada, no pareix que estigui en cursa. El temps va passant i sortim de la primera volta, miro el temps 31:45 aprox, no vaig gens malament, al meu costat un gran esportista en Toni Contesti, xerrem un poc, comentam la primera volta, saludo a la família i segona volta. Igual que la primera, fora cops, tranquils. Sortim de l’aigua i aturo el cronòmetre amb un temps de 1:04:00. Directe a boxes, em poso la roba de ciclisme, saludo a la família i enfilo el circuit de bici.

Les primeres rampes pla petit i tira tira. El circuit era dur i encara ho seria més dur per la pujada de Montuïri a Randa. Començo a passar gent, me passa gent. Dic me passa gent perquè hi va haver un “tal” Jordi Gonzalez que em va passar com si anés amb moto, no m’ho podia creure, les rodes treien fum, impressionant. Menjo un poc, bec molt per no deshidratar-me, feia molta de calor i vaig fent camí. Xerram un poc amb en Jordi i anam comentant les coses que ens passen.

Arribats a Randa la primera vegada se que tot és davallada fins al cruse de Porreres, així que em deixo anar i començo a pensar si hi haurà algú. Penso que no perquè segur que tots en aquella hora dormen. Passo el camí de Son Santre (quins records més bons) i a mesura que s’acosta el cruse vaig veient els meus amics, Joan Jaume, Mesquida, Tassa, Bielo, n’Apo, n’Elisabeth, en Vidal, etc... Els pego un crit!!! Eehhh!!! I allà tots varen esclatar, “vamos” son sastre!!! A tope!!! L’amo!!!! Tots animen, allò em va fer posar la pell de gallina, em varen caure les llàgrimes de l’emoció. Segueixo i cap el primer punt de gir. Tornam arrere i em vaig creuant amb la gent, ens animem i un altre vegada cap el cruze. Allà sabia que hi havia els meus i esperava aquell moment. Tornada a passar i crits i renou. En Jordi és posa a riure, em diu que tinc molts de seguidors, fem broma i seguim. Anam a l’altre punt de gir i en Jordi em comenta, ei noi? Saps a quina posició anam? Li contesto que no i em diu anam dintre els 30 primers!!! Que dius? Fem massa via? I em diu, endavant!!!

Comença la segona volta, al punt de gir em trobo amb part de la meva família, na Xisca, na Ma Joana i en Rafel. Animen fins que es queden fora veu i parteixo un altre vegada.

La segona volta em de regular molt ja que serà molt feixuga. Arribo al cruze i aquesta vegada si que em quedo sorprès: hi ha els meus pares!!!! Uffffff... abans eren a la sortida i ara allà. Animen com sempre i el meu pare em fa un comentari: as de fer més via en bici!!!! Jo ja no podia pus, estava cansat i havia de reservar per la marató.

Arribo a boxes i comença el pitjor de tot. Allà em trobo molta gent, la família, la gent de l’equip herbes tunel (gràcies a tots) i molta més gent... animen, criden. Se que la carrera serà molt dura, fa molta calor però em trobo bé. Tinc ganes de córrer, passo els primers 10 quilòmetres i molt bé, bec un poc, i passen els quilòmetres, però al quilòmetre 17 començo a tenir males sensacions. La panxa em fa mal, tinc ganes de vomitar, però no m’aturo. Però passen els metres i de cada vegada pitjor, camino, veig na Xisca i m’acompanya, li dic que intentaré arribar al punt de gir corrent, em poso a corre molt a poc a poc, no puc, la panxa me mata de mal, no tinc forces a les cames. Arribo a punt de gir i allà una gentada animant-me, cridant, corrent al meu costat, ho feia per ells, punt de gir i m’aturo, camino no puc, les cames no me van, tinc ganes d’abandonar, em tambalejo, estic molt marejat i no puc córrer. Arribo a l’altura de na Xisca, m’ajuda, camina al meu costat, m’anima (impressionant el seu comportament). Passa en Jordi Gonzalez i s’atura, em diu que seguirà al meu costat. Això ho em començat plegats i ho acabarem plegats em diu. M’anima a córrer molt a poc a poc i als 10 metres m’aturo i vomito, li dic que segueixi va genial, segueixo caminant amb na Xisca i arribam a l’avituallament. No puc beure, tinc por de que em desqualifiquin per anar malament, li dic a na Xisca que torni arrere i jo intentaré seguir. Intento córrer i un altre pic a vomitar, però aquesta vegada dic que això no pot ser, que si rebento, rebentaré i segueixo corrent. La meva sorpresa fou que al cap de poc temps ja tornava a córrer al mateix ritme que al principi i fins i tot vos puc dir que hi havia moments que corria a un ritme més elevat. 

Després dels problemes,cansament i tot el dia de fer esport, vaig aturar el cronòmetre amb un temps de 11:05:01, el meu millor temps en distància Ironman. Si no ves tingut els problemes estomacals segur que ves fet el temps que desitjo fer un dia, però al final i com sempre diem tot conta.

Vull donar les gràcies a tots els companys que vingueren a animar, a tota la gent que durant tota la cursa no va fer res més que animar i ajudar. Les gràcies a n’en Jordi Gonzalez que per poc que ens veiem fou impressionant el que va fer, a n’en Pep Lliteres per venir a vorar-nos a l’arribada. També un milió de gràcies a la meva família per ser els meus incondicionals i seguir-me a tot arreu i sobretot gràcies i més gràcies a na Xisca per el seu comportament i el seu entusiasme, la carrera també és teva.

I per acabar moltissimes gràcies a tots!!! L’any que ve Austria...

Falta poc!!!

¿Estic preparat per córrer el Full ICAN? Doncs això és una pregunta que em faig cada dia. No se quines sensacions tinc sobre el meu estat de forma. En aquest moment em trobo molt cansat i la peresa de fer activitat física encara existeix. Quan començo a entrenar els primers minuts son realment durs ja que pareix que no puc ni amb les sabates, però a mesura que passa el temps em vaig trobant molt millor.

Ahir tenia un rodatge de 16 quilòmetres i la veritat és que en un principi i com he dit abans vaig estar a punt de tornar a casa, però després una vegada passada la mitja hora em trobava molt millor.

Enguany no se com afront la meva quarta distància Ironman. És un dels pics que hi vaig amb més incertesa de tots sobre el meu estat de forma. La veritat és que he entrenat i els entrenos han estat de qualitat, però el meu cos no se si ha assimilat així com toca.

Dintre de 15 dies vos contaré com ha anat, però el que n’estic ben segur és que arribaré a meta com sigui.

Ja hi tornem esser

Al final totes les coses bones s’acaben però també he de dir que les coses dolentes també s’acaben. El problema és que les coses bones s’acaben més aviat o passen més aviat.

Una vegada tornat a la feina i haver passat un estiu realment diferent a molts altres anys, ara toca tornar un poc a la rutina. He de dir que no durarà molt ja que la setmana que ve tinc una setmaneta carregada de festes i he d’intentar anar per tot.

Esportivament xerrant he intentat seguir el planing. No sempre he pogut fer el que me tocava. Sabem que la temporada d’estiu és quan tenim més coses a fer, dinars, sopars, festes, platja, etc... i això també conta ja que tot l’any estem entrenant i quan arriben aquestes dates em de disfrutar un poc de la vida social.

Hi ha hagut dies realment durs, series de 3000 series de 5000 i amb la calor que feia, un entrenos molt variats amb moltes series però realment profitosos. Això de profitós ho dic ara que encara falta un mes per fer el Full Ican, ja vorem el dia de la prova si totes aquestes pallisses faran efecte. Jo estic convençut de que si.

Ja era hora!!!

Em vaig de vacances... salut a tots!!!

Aprendre a anar sol

Ahir tocava sessió de bici. En un principi havia de rodar uns 45 o 50 quilòmetres però al final vaig decidir fer-ne un parell més. La meva intenció primer fer la volta grossa del circuit del Ican i una volta petita. Al final no va ser així ja que em vaig perdre per els camins de Llucmajor. En sortiren uns 110 quilòmetres aproximadament, una bona feina. Però és aquí a on vull arribar. Dissabte passat vaig sortir amb un grup nombrós de triatletes per fer la volta llarga del Ican. Em vaig trobar en forces, amb ganes d’atacar, sortia a cada atac del grup, a les pujades anava al davant, en fi em vaig trobar amb moltes forces. Ahir tot el contrari, les cames em feien molt de mal, les sensacions no eren bones, cansament, em trobava pesat, hi havia moments que m’havia d’aturar de remar perquè les cames no anaven.

Enguany he fet molts més quilòmetres de bici que altres anys. He sortit amb un grup que m’ha fet augmentar la velocitat considerablement i si això és poc hi ha hagut una persona que m’ha ensenyat a sofrir damunt la bici “a davant fins que moris i després te poses a darrera” cosa que abans no sabia.

Ara noto que quan vaig en grup rendeixo molt més que si vaig sol. Crec que serà hora de que comenci a sortir més sovint en solitari i aplicar el que m’ha ensenyat en Pep Lliteres, sofrir, sofrir i sofrir. No me queda d’altre...

Ara ja ho puc dir!!!

Estic inscrit a l'ironman d'Austria!!!!!

Ahir a les 00:00 de la nit n'Oscar, en Xim, en David Nuñez i un servidor ens posarem davant l’ordinador per poder fer la inscripció a l’Ironman d’Austria. Unes setmanes abans havíem rebut un mail de l’organització dient que les inscripcions s’acabaven amb un temps record, amb 30 minuts s’acaben les inscripcions. Ahir tots preparats per poder ser els primers i jo crec que fórem els primers, perquè avui matí encara estan obertes les inscripcions.

Doncs al final ja tenim objectiu per l’any que ve. Encara que falti un any, ganes d’anar-hi ni ha moltes, sobretot amb el grup de gent que ens em apuntat. Ara per ara som uns 15 que hi participam. Segur que serà un viatge genial.

Ironman Austria

Encara no em acabat aquesta temporada i ja pensam en la següent. Això de l’Ironman és una febre que cada dia va a més. Si se vol anar a una prova de la marca Ironman s’han de prendre les decisions d’un any per l’altre ja que les inscripcions s’acaben en pocs minuts.

Em decidit amb un grapat de companys anar a fer l’Ironman d’Austria. Per el que he llegit per internet, és un dels triatlons més bonics que hi ha i més ben organitzats. La nit del dilluns a les 00:00 obrin les inscripcions i l’any passat s’acabaren en 35 minuts. Enguany provarem sort i espero que a meitat de la setmana pugui entrar un post dient... Ja tinc plaça!!!