Mig Ironman d'Alcudia

Dissabte passat afrontava el meu segon repte marcat per aquesta temporada, el mig Ironman d’Alcudia. Després del que havia vist la setmana anterior al tri de Sa Colonia i el bon resultat obtingut em feia afrontar aquesta cursa amb moltes ganes.

Era un cap de setmana especial, perquè recordava els temps que viatjàvem per córrer l’Ironman d’alguna ciutat. Decidirem passar el cap de setmana per Alcudia i la veritat que l’any que ve ho tornarem a repetir.

Divendres a la tarda el primer que férem en arribar fou anar a cercar el dorsal. Tot duna partirem cap a l’hotel per preparar tot el material i les bosses per entrar a boxes. Agafam la bici i tot el material i ens dirigim cap a boxes. Allà els nervis és començaven a palpar, triatletes, material, jutges... Deixo la bici, les bosses i ens dirigim al bike park per veure les tendes.

Allà ens trobam la majoria de coneguts, en Pep Lliteres (una cursa impressionant), en Miniño, n’Ivan, en Tomeu, na Cati, n’Ari etc... i comentam una mica tot el tema de la cursa i unes quantes rialles que no anàrem gens malament.

Dissabte al mati ens aixecarem ben prest per anar a berenar i preparar-nos per anar cap a boxes per acabar de tancar els darrers detalls i tenir-ho tot llest a l’hora de fer la cursa. Una vegada sortit de boxes ens dirigim al mar per preparar-nos per la sortida. Allà ens retrobarem amb molta gent. Com que la sortida era per grups d’edat a mi em tocava a les 8:40, així que tenia temps de preparar-me i escalfar una mica.

A mesura que arribava l’hora els nervis anaven pujant. Em poso el neopré, m’acomiado de na Xisca i em dirigeixo cap a la sortida. Allà ens deistjam sort amb la resta de companys i a les 8:40 exactes donen la sortida del meu grup d’edat.

Els primers metres son una mica estressants, molta gent, colzades, potades però a mesura que passen els metres el grup se va estirant. Me trobo bé, bones sensacions, amb moltes ganes. Passen els metres i giram la darrera boia. Allà vaig agafar gent del grup d’edat que havia sortit abans i dones que havien sortit 20 minuts abans. Surto de l’aigua i sento l’espiquer que diu: comencen a sortir els primers triatletes del grup d’edat... aquí vaig pensar que no anava tan malament. El temps que vaig emprar per fer els 1900 metres d’aigua fou de 30:35.

Em dirigeixo cap a boxes i allà em trobo molta gent coneguda, en Joan Toni Fullana, en Lluis Biel... donant-me ànims.

Agafo la bici i just sortir de boxes sento que em criden, és en Joan Albert (Finisher Ironman 2011) animant-me com sempre.

El primer tram de bici fou totalment pla. Em poso acoplat i intentar passar els quilòmetres de la millor manera. Arribo a Pollença i allà la carretera comença amb una pendent molt poc pronunciada. Passen els quilòmetres i comença la pujada fins a Lluc. Primer ve el coll d’en Femenia i una vegada superat, tot el temps és pujada i baixada. En tot aquest tram de pujada vaig avençar a moltíssima gent. Pujava a un ritme molt còmoda, sense forçar ni una mica, vaig seguir instruccions de n’Ivan “en la subida no forzar”, i passava i passava només passava a gent. Arribat a Lluc comença la baixada i allà ja no podia anar tranquil, allà vaig amollar tot el que hi havia. Una vegada arribat a Inca tocava el pitjor que duc, el pla. Al cap de poc em passa un guiri i se gira cap a mi i em diu: you are contador, very well ascended... jo em vaig posar a riure.

Passen els quilòmetres i sobre el 70 em va pegar una mica de “pajara” que vaig haver d’afluixar una mica el ritme, però ja faltava poc i arribava a meta. Arribo a Alcudia amb un temps de 2:38:43 amb una mitja de 34km/h.

Amollo la bici i al lloc on l’havia de deixar sento que em criden. És na Xisca que me dona ànims: vamos Llorenç!!! Em poso les sabatilles i a córrer. Els primers metres molt bé, vaig en molt bones sensacions, estic molt bé. Al quilòmetre 3 de la meva primera volta em trobo una sorpresa molt gran, en Pep Lliteres!!! En Pep era la seva segona volta i quan arribo a la seva altura li demano: com vas Pep? Malament!!! ufff... Veig que puc fer més via que ell (cosa inusual) però decideixo quedar al seu costat. Vaig anar amb ell uns quan quilòmetres que foren els millors. Una estona estirava en Pep i l’altre estirava jo fins que en el quilòmetre 12 em va pegar el mal de panxa... Ufff!! ja hi tornam esser vaig pensar. Allà vaig haver d’afluixar el ritme i en Pep a poc a poc m’agafava metres fins que em va amollar, no el podia seguir i el mal era més intens. Em queden dues voltes i el mal no afluixa, passo per boxes i com sempre la gent cridant i animant, en Toni, sa Nena, els meus pares, na Lourdes, en Xurxo (gran), n’Ivan, en Fullana, en Roman i així podria estar escrivint noms que no acabaria la llista, gràcies a tots.

Passen el quilòmetres i arriba la darrera volta. Allà vaig sofrir un canvi. El mal havia fuit i les sensacions tornaven esser molt bones. Torno a trotar amb un bon ritme, n’Ivan em diu que no m’aturi que me veu bé i que arribi fins al final.

Agafo la darrera polsera i em dirigeixo cap a meta. Allà m’aturo a veure la meva mare, el meu pare i això com arribo em trobo na Xisca. M’aturo l’agafo i li dono les gràcies per estar amb mi, per estar al meu costat. Li donc un peto i una persona del públic em diu: ara as perdut dos minuts!!! Em giro i li contesto que val la pena perdre aquets dos minuts. Arribo a meta amb un temps total de 5:03:15.

En total no ha estat un mal temps, el 289 de la general i el 63 de la meva categoria, però em ves agradat que la mitja marató em ves anat millor. Vaig fer un temps de 1:45:55 i la meva intenció era baixar aquest temps. Com sempre mai estam contents amb el resultat, així tenim una excusa per tornar-hi l’any que ve.

Vull donar les gràcies a na Xisca per estar al meu costat i ajudar-me en tot, sense tu no seria el mateix, als meus pares i familiars per animar, i a tots els qui vareu venir ho vareu estar a casa per animar com sempre ho feu. Gràcies a tots.