Crònica Tristar111 Porto Colom

Començaré escrivint dient que som bo per donar consells a l’altre gent però a l’hora d’aplicar-me a mi les explicacions no ho faig.

Diumenge ens varem aixecar prest ja que a les 7:00 obrien boxes per acabar d’arreglar la bici i la resta de material. Una vegada preparat tot el material ens posam el traje de neoprè, m’acomiado de na Xisca i ens dirigim a la sortida. En un principi se va dir que havíem de sortir tots de dintre de l’aigua, primer els pros i després la resta. Quan se tiraren els pros a l’aigua s’avançaren uns quans metres i és posaren en línea per la sortida. Una vegada alineats donaren la sortida i tot duna ens deixaren tirar a l’aigua. Quina és la meva sorpresa, que quan me tiro a l’aigua i em col·loco les ulleres veig braçades a tot arreu, allà decideixo fer el mateix.

L’aigua molt bé, no vaig tenir cap problema, ni colzades, ni potades, res de res només el temps que vaig tardar 17:40. Surto de l’aigua i quan vaig agafar la meva bossa de bici m’anadono que m’he equivocat de numero, vaig agafar la bossa del dorsal 74. Error!!! el meu és el 75, rectifico entro a la carpa i em canvio.

Surto de boxes al mateix temps que en Pep Lliteres i en Joan Toni Fullana, passa que només els vaig veure a boxes. Comença la bici i el ritme és bo, em trobo molt bé. Bec aigua, m’alimento i així passen els quilòmetres. No tinc cap referència, no veig a ningú conegut i començo l’ascensió a Sant Salvador. El ritme és bo, passo a gent, penso: el pros ja deuen començar la segona volta!!! i per la meva sorprès quan anava per el quilòmetre 2 de la pujada veig el primer classificat i el segon, el tercer i així successivament. En aquell moment em va pujar la moral ja que vaig veure que no anava tan ressegat com em pensava. Arribo a dalt amb forces i la baixada a recuperar. Quan vaig encarar la carretera de Porto Colom allà començava el vent a fer un poc de les seves. Arribo a Porto Colom per començar la segona volta i em vaig sorprendre la quantitat de gent que hi havia cridant… ànim Llorenç, força Llorenç tot tipus d’ànims que pujen la moral a qualsevol, fins i tot vaig veure la meva mare amb una campana que duia quan la va comprar a l’Ironman de Frankfurt. Aiiii!!! aquestes mares je je je…

Començo la segona volta i quan duia un parell de quilòmetres vaig haver de fer la primera aturada obligatòria, no se quin temps vaig està buidant tota l’aigua que m’havia begut. Agafo la bici i segueixo, veig que les forces no son les mateixes i les cames comencen a fer-me mal. Segueixo i encarant una costa bastant pronunciada que hi ha vaig a posar el plat petit i em surt la cadena, que per mala sort no me va tornar a entrar. Segona aturada, aquí varen pujar tots els sants que hi ha al infern je je je… Em poso a sobre i segueixo, carretera a munt carretera a vall, el circuit era molt dur. Arriba l’ascensió de Sant Salvador i allà començà el calvari. Els primers quilòmetres bé, pujant en el meu ritme però a mesura que anaven passant els quilòmetres les cames no anaven. Tota la gent que havia passat me va passar en dos quilòmetres, no podia ni en jo mateix. I ara aquí ve l’explicació del principi. A tota la gent aconsellava arribar fresc la segona pujada a Sant Salvador i jo no ho vaig fer. Els consells abans de donar-los primer han d’esser per mi. Arribo a dalt i em deixo amollar per relaxar cames.

La meva sorpresa fou que quan davallava em vaig creuar amb en Miniño i n’Ivan. Els dos m’animaren i allò va fer que agafés més forces.

Arribo a la transició i el crider de la gent és impressionant, casi me duien sol. Em calço les sabatilles i començo a córrer. Just a la sortida en Toni Mesquida m’anima de darrera la barrera, ànim Llorenç vas molt bé. Uns quan metres més endavant veig tota la meva família, ànim Llorenç, venga que ja està això… Els primes quilòmetres no me trobava còmoda, corria una mica forçat. Arribo al far i punt de gir. Al cap de pot temps em creuo amb en Joan Albert (una bona carrera), en animem, així passen els quilòmetres i començo la segona i darrera volta. Allà em torno a creuar amb la meva família, criden, toquen la campana, aplaudeixen allò fa que em posi la pell de gallina.

La segona volta vaig començar a recuperar sensacions i vaig poder posar un bon ritme. Avanço a molta gent i em sento en forces. Veig el cartell de 1km i penso que ja està. Encarant a meta veig a na Xisca amb les seves amigues (gracies a totes per els ànims), se mereix tot lo món, m’aturo i li dono un petó, s’ho mereix. Segueixo i veig la resta de la meva família a la recta de meta. Agafo en Rafel i entram junts a meta. Finisher Tristar111 amb un temps de 4:37:07.

En conclusió: no estic content amb el parcial de bici ni de córrer. Em pensava que en bici aniria millor i no em pegaria la “pajara” que vaig tenir durant l’ascensió al puig de Sant Salvador. Ho havia entrenat moltes vegades. Després la carrera a peu vaig trobar que el ritme fou bastan baix ja que una setmana abans fent casi el mateix vaig córrer el 10km amb un temps de 44:00.

Vull donar les gràcies molt especialment a na Xisca, per estar sempre al meu costat i compartir amb mi les curses de la manera que ho fa. Donar les gràcies a la meva família, pare, mare, germans i els seus fills per venir a cada cursa i animar com ho fan. A tots els amics i a tota la gent que hi havia durant tota la cursa. A n’en Pep Lliteres i a n’en Migue per donar-me branca quan entrenam, i per si em deixo a algú que sou molts, gràcies.