JK-5022

Tot s'acaba

Doncs si... tot s'acaba, la bona vida, les vacances, l'estiu, les experiències... al final tot te un fi. Prest o tard totes les coses que fem sabem que tindran un final. Quan volem que el final d'aquella experiència sigui immediata, des de el meu punt de vista, és perquè no ens ha satisfet i volem que s'acabi el mes prest possible, però quan ens ho pasem bé, gaudint d'aquella experiència sigui la que sigui, tenir vacances, una conversa, una amistat, un viatge.... faríem el que fos per poder aturar el rellotge i gaudir-lo en tot moment. Per sort o desgràcia tot s'acaba hi ho hem d'acceptar així , ja que això és llei de vida, ara per ara no hi ha res etern. Suposo que és un rol de la vida que ho acceptem només néixer. I com sempre diem tots les coses bones s'acaben, però una cosa hem de fer, que les experiències noves que vinguin siguin millors que les anteriors.

Podem recuperar les coses impossibles?

Al llarg de la nostra vida cometem errades que a la llarga ens passen factura, algunes son reparables, d’altres irreparables, algunes perdonables i d’altres imperdonables. Al moment que ho fem suposo que allò que estem fent és el correcte per la situació que vius, però no ens adonem compta del mal que podem fer. Si ens adonem compta de l’errada i podem canviar és una passa molt important que podem fer ja sigui prest o tard, però hi ha vegades que no hi som a temps, que quan era l’hora de donar la passa no ho fem i després ja és massa tard. Si pugéssim viatjar en el temps hi canviar aquelles coses que ara ens han dut a un estat que no ens agrada ho faríem, però no ho podem fer i tenim que viure amb les coses del passat. Jo si pogués triar, no dubtaria ni un sol segon.
Tinc una dita que quan desitjo una cosa amb totes les meves forces me la repeteixo unes quantes vegades “mai deixis de lluitar pel que realment vulguis aconseguir”.
A la nostra vida sempre tenim esperances d’aconseguir els nostres objectius de lluitar per aquells valors que trobem que son importants per nosaltres. Si sabem que hi ha un petit llum ho una petita esperança doncs lluitem per allò, si ens fa ganes. Però hi ha un dia que aquell petit llum es tanca de sobte i no saps si és tornarà a obrir. És aquí quan t’adónes compta de si pots recuperar una cosa impossible.
Jo vull creure que si, ja que mentre HI HAGI VIDA HI HA ESPERANÇA. Desitjo que aquesta petita finestra que s’ha tancat es pugui a tornar obrir. El temps ens ho dirà, serà per bé o per malament però ens dirà si la finestra s’obri o es tanca de per vida. Vull creure que les coses impossibles també son possibles. Lluitem per allò.

Se que és tard, però perdó a les persones que hagi fet mal.

Vacances

A la fi arriben les t’han esperades vacances que tota persona humana que treballa desitja tot l’any. Dilluns començo i no torn fins dia 14 d’agost. No se que faré durant tots aquest dies, bé la setmana que ve ja la tinc tota plena, però al final no sortiré de viatge i no serà per ganes, sino hem de posar prioritats en la nostra vida i en aquest moment en tinc d’altres.

Suposo que durant tot aquest temps el blog quedarà un poc abandonat ja que no tinc ordinador portàtil ni de sobretaula. En tornar de les vacances tornarem a agafar la rutina d’escriure un parell d’articles durant el mes.

Segur que m’ho passaré molt bé, i segur que algú de vosaltres vos veure. Així que a tots els treballadors que facin feina, que estiguin de vacances, que els falti poc per agafa-les o que els falti molt... BON ESTIU A TOTS.

Una trucada

Rar és el dia que no rebem una trucada al telèfon, i ara que la gran majoria de gent té telèfon mòbil i som mes fàcils de localitzar. Però hi ha trucades de tot tipus, agradables, desagradables, pesades, sorprenents i tot va en funció de la gent que et truqui i de la noticia que et donin. Però un dia ens sona el telèfon i el nom que correspon al numero saps que pot esser una trucada, desitjada, indesitjada, incerta, sorprenent, incòmoda, agradable segons el missatge que et transmeti... però a la primera paraula veus que aquella conversa serà molt gratificant i que el dia et canviarà només amb una simple trucada. Val la pena tenir aquestes trucades i sobretot quan venen de persones que desitges amb totes les forces que ho facin.

Una simple trucada et pot canviar el dia i també puc dir que et pot canviar la vida.

La foto mes esperada

Ahir vaig està comprant les fotos que ens fan durant la cursa. Avui he pogut baixar-me-les i ja tinc la foto mes esperada de 'any. A peu de foto podreu observar que posa el temps total de la cursa. A la foto podeu veure a la meva germana i a mi entrant a meta.

Un dia vaig tenir un somni, ara és una realitat.

El relat és un poc llarg, està resumit ja que no m’aturaria d’escriure, però aquesta és l’experiència viscuda.

Abans de explicar-vos la meva experiència vull donar les gràcies a tots els qui heu estat al meu costat, a tots els qui em vareu trucar per telèfon, a tots els qui em vareu donar ànims per poder acabar ja que em va servir de molt. A vosaltres amics per animar-me, per seguir-me per Internet i per el vostre interès. Donar les gràcies als meus pares, al meu germà Toni. Molt especialment a la meva germana i en Tomeu per venir a Nice i està al meu costat, a tots, vos don les GRÀCIES.

El mes de novembre de l’any passat uns amics em digueren que s’apuntaven per fer el seu segon Ironman. El primer havia estat a Lanzarote l’any anterior i l’experiència els va agradatr tant que volien repetir. Vaig fer una petita consulta a una persona molt especial i ens disposarem a corre aquesta aventura. Després de 8 mesos d’entrenaments, de sofriment, d’alegries, de tristeses i mes coses s’anava acostant la data que tant esperava. El darrer mes és va fer un poc dur ja que vaig tenir molèsties al genoll dret i també el cansament era constant, però sabia que el dia clau de cada vegada estaia mes a prop.

Tot estava a punt i organitzat fins el mes mínim detall fins que va arribar l’hora de partir cap a Nice.

Dijous dia 19: Sortida a les 07:05 de l’aeroport de Palma amb destinació a Barcelona. Allà varem agafar un cotxe i partirem cap a Nice. Per el camí ens anava esperant en Pedro i na Silvia que havien partit el dia abans amb el vaixell hi passaren una nit a Barcelona. A la primera sortida que varem poder ens aturarem i ens trobarem tots quatre. Varem berenar i partirem camí a Nice. Una vegada arribats cercarem l’hotel que no fou mal de trobar. Un hotel un poc cutrillo, no estava mal situat, però ens va tocar devora la fauna de fulanes i fulanos, xulos i xules i la resta de la fauna que ens podem trobar. Les habitacions de l’hotel tampoc no eren per tirar coets però anàvem a competir, a realitzar el nostre somni, la resta ja eren coses extres. Deixarem les maletes i decidirem sortir a trotar una mitja horeta per estirar les cames. Varem trotar per el passeig que aviem de fer la cursa i anàrem fins un lloc a on podíem veure tot el passeig, quan de sobte vaig torçar un turmell, però només fou una petita torcedura que al final només em va sortir un cop blau. Tornem cap a l’hotel i ens posarem a muntar les bicis, sopar i a dormir que havíem de descansar.

Divendres dia 20: Ens varem aixecar devers les 7:00, berenar i a les 8:00 ens posarem damunt les bicis per provar el tema de canvis i sobretot rodar uns quans quilòmetres. Una vegada que vérem que tot anava bé decidirem agafar el cotxe i fer el recorregut de bici 180 km. El paisatge fou una passada i també la quantitat de triatletes que feien el recorregut amb la bici, impressionant estan ben “locos” je je je.

L’horabaixa férem una volteta per les tendes i anàrem a recollir el dorsal i la polsera que ens acreditava com atletes, això ja començava a esser serio!!!!. Damunt les 19:00 anàrem a la festa “Pasta Party”. Era un recinte molt gran a on hi havia la gran majoria de triatletes. Feren la presentació de la cursa i una vegada acabat ens dirigirem a l’hotel.

Dissabte dia 21: Ens aixecarem un poc mes tard que els altres dies i sortirem a passejar un poc per la zona de boxes. Dinarem sobre les 12:30 aprox. ja que a la tarda havíem d’entrar les bicis a boxes i deixar les bosses de “run” i “bike”. Entrem a boxes amb tot el material i ens posarem a cercar el nostre lloc. Fou una imatge impressionant, el boxes eren immensos, 2600 bicis una vora l’altre. Sortirem de boxes i casi ens anàrem a sopar perquè ens havíem d’aixecar a les 3:30.

Diumenge dia 22: El dia mes esperat, el gran dia, el dia a on tots els esforços fets durant tot l’any s’avien de demostrar.

Ens aixecarem a les 3:30 per preparar el dinar i el material per dur en bici. Prepararem un parell de sanwitch, ens posarem el mono de triatló, el xandall i sortirem de l’hotel en direcció a boxes. Pel camí ens trobàvem molts triatletes amb la mateixa situació que nosaltres i també moltíssima gent que tornava de marxa o seguia la marxa. Arribem a boxes, entren, preparem el menjar damunt la bici i ens posem el neopreno. Ens dirigim a la platja, escalfem un poc i ja ens col·loquem per temps de natació. Ens col·locarem al tens de 1:06 min per recorre els 3.8km d’aigua. L’imatge fou bestial, estaiem a vorera del mar amb l’helicòpter a 100 metres, l’àrbitre amb una moto d’aigua controlant la sortida, musica tecno a tota “paparra” el DJ animant la musica “xumba” “xumba” unes 10.000 persones animant..... ufffff!!!! quina pujada d’adrenalina. Coet a l’aire i sortida, m’acomiado amb una abraçada d’en Pedro i d’en Sergio. No sabia molt bé a on ficar-me, no hi havia lloc, només espuma, braços, cames, gorros taronges... ens fiquem a poc a poc i comença la guerra. Els primers 1000 metres fou una lluita constant, colzades, puntades de peu, gent per damunt..... ufff!!!! no se si arribaré, no podíem nedar tranquil i de sobte un noi es tira a sobre meu, va esser en Sergio, ¿Llou que haces por aquí? Hem va dir.... vaig intentar seguir-l’ho però fou impossible de la gentada que hi havia. Arribem a la primera boia i mes del mateix, colzades, puntades de peu, etc..... Intento trobar els llocs buits que es generaven però com jo ho pensaven 100 persones mes. Sortim de l’aigua i ja dúiem fets 2400 metres, comencem la segona volta, em giro a darrera i veig la multitud que ens segueix, “ostres” no vaig malament, em dona ànims per seguir. Començ la segona volta i tres quarts del mateix, putades de peu, empeses, etc.... giro la darrera boia i a la fi només em queden 625 metres... Això ja està, falta poc, surto de l’aigua i aturo el cronòmetre amb un temps de 1:07 min. Molt bon temps, em torno a girar i veig a mils de triatletes que encara els falta molt per sortir. Corro a recollir la borsa de “Bike” em llevo el “traje” de neopreno, em poso el mono de bici de s’escapada, corro a recollir la bici i surto de boxes. Els primers 20km eren plans, es podia anar acoplat, em poso a rodar i amb tranquil·litat començo la meva aventura de 180km... menjo una barreta, un glop d’aigua i a rodar.... la carretera començava a picar un poquet cap a munt però és podia dur bé... kilòmetre 25 girem a l’esquerra i ve una costa d’uns 500 metres amb un desnivell del 22% mes o menys... un embús de ciclistes que feia por, gent aturada, gent aferrada a les baranes de les cases, un que havia romput la cadena... m’aixeco de la bici i allà vaig poder demostrar la meva força... pareixia un escalador del Tour de França... si vos dic que vaig passar a 30 corredors foren pocs... passen els kilòmetres i comença el port de 25km de durada... molta de calor... molts corredors... les cames no anaven tan bé com em pensava... em passa molta gent... un noi català es posa a xerrar amb mi... xerrem una bona estona... la carretera de cada vegada s’empinava mes i al·lots i al·lotes em va passar en Miguel Indurain vestit de dona... em va passar en camús del cavall fort... dintre el que cap anava bé... em passa una noia guapa, guapa, guapa, em feia ganes donar-l’hi el meu numero de mòbil... però no ho vaig fer... ho hauria d’haver fet... vaig bé, veig que tinc ganes de bromes... un bon paisatge... coronem la muntanya, avituallament i comença una petita davallada... em falten 110km per acabar... molt bé, bones sensacions... no tinc “calambres”... arriba el bucle i veig a n’en Pedro... Pedrooooo!!!! ens saludem i seguim... unes quantes pujades de 7 km, una baixada de 30 km, la segona part del circuit molt ràpid... veig el rètol de 40 km meta, això ja està... els darrers sabia que eren plans però no ens esperàvem el vent en contra... uffff!!!!! quin vent, però ja falta poc... entrem dins la ciutat de Nice i els darrers 5 km una recta pararel·la a la cursa de corre... veig una quantitat enorme de triatletes que ja corrien... molta gent animant-te, veig en Sergio... ¿pero que coño haces aquí? em va sortir... vaig pensar que havia de fer aquell tros 8 vegades, però ja era igual... mollo la bici i aturo el cronòmetre amb un temps de 6:27:25... un bon temps... em surt una mitja de 27.2 km... agafo la boça de “run” em dirigeixo a la carpa, em canvio i comença l’aventura de la marató... 42 km. Els primers kilòmetres em trobava en ganes, les cames em responien... anava molt bé... em creuo amb en Sergio i en Pedro... ells van molt bé em duen uns 5k m de distància... no importa... em trobo amb forces i ganes... arribo a punt de giro i al kilòmetre 6 em pega el mal de panxa... no puc seguir corrent... començ a caminar... segueixo la lliçó d’en Pedro... si no pots no t’aturis camina... en Sergio i en Pedro molt bé... veig na Silvia... fotos... rialles... el cap em tira... estic content perquè no perdo el cap... no veig la meva família... tinc ganes de vorar-los... passen els kilòmetres i al kilòmetre 20 sento... Llorenççççç!!!! és el meu cunyat... quina alegria.... vaig bé de múscul... però tinc ganes de vomitar, no puc, vaig al bany, tampoc no puc fer res... el mal de panxa no em fuig... començ a fer cacos “caminar - correr”... passen els kilòmetres la gent anima... molts catalans... ànim mallorquins!!!!.... una passada... troto un poc... camino un poc... en Tomeu em diu que telefona molta gent... gràcies a tots... m’emociono quan sento els noms de la gent que em truca per donar ànims... miro la meva ma, ja duc dues polseres... això va bé... tinc ganes... quan ens creuem amb en Sergio i en Pedro és una festa... la gent animant... alle! alle alle! Laurence!!! deien els francesos... falta poc per començar la darrera volta... em creuo amb en Sergio m’aturo i l’hi faig una reverència... només l’hi falten 5 km per entrar a meta... està abatut, molt cansat però sap que ho té... arribo al punt de gir i ja està 12km mes, la darrera volta... la tercera polsera t’han esperada... en Tomeu està dispost afrontar els darrers kilòmetres amb mi... anem caminat ens fèiem fotos, això és una festa... correm un poc els dos... telefona el Rafel Miralles... em dona unes instruccions per el mal de panxa... gràcies Rafel... i afrontem el darrer punt de gir... només ens falten 5 km... no miro el temps... és igual, en Tomeu em diu que farà un poc mes de via per agafar en Rafel i que la meva germana comenci a preparar-se... vull que entri amb meta amb mi... l’hi deixo distància... un noi que anava amb bici m’anima un noi català... moltes gràcies company... em poso a corre amb un altre al·lot, que per cert català... els dos ens animem... falten 4 km ja està... agafo en Tomeu... fèiem mes via que ell... s’ha d’entrenar un poc mes... gracies Tomeu... ens falten 2 km i veig la meva germana, emocionada... con la majoria del dies que ha estat per allà... veig en Pedro na Silvia i en Sergio que m’esperaven... ens abracem tots això ja està... falten 500 metres... em fugen tots els mals... hi ha un jutge i l’hi mostro que duc la tercera polsera... girem a la dreta... girem a l’esquerra i ens encarem als darrers 100 metres enmig de la multitud... la recta mes esperada... estora blava, al fons, l’arribada d’Ironman... l’alegria em desborda... na Ma Joana tampoc no es pot controlar... tornem bojos... les emocions son molt fortes... em venen tots el records a sobre i em poso a plorar, no em puc aturar... em dona un sobre important per mi... i ENTREM A META... ¡¡¡quin pujada d’adrenalina!!! som un IRONMAN. Em posen la medalla. El somni és una realitat. Vaig aturar el cronòmetre de la marató amb un temps de 5:39:07... és igual, he arribat. El temps total ha estat de 13:33:07. Molt millor del que me pensava. No se que em passa al cos, m’aturo asseure a sobre d’un pilor que hi havia i començo a suar molt, tinc fred, ploro, truquen els meus pares, se que estan molt emocionats, miro en Tomeu m’emociono quan el veig... no vos puc explicar les sensacions que a n’aquell moment vaig sentir... faig una trucada a una persona... no puc xerrar... estic emocionat, cansat, abatut, eufòric.... M’aixeco i em vaig a cercar la samarreta de Finisher. Veig en Marcel Zamora i li dono l’enhorabona per la seva victòria 8:34:03 impressionant. Xerro una estona amb ell i em diu que l’autèntic Ironman som jo, per haver acabat, això per ell és la seva feina. Agafo la bossa de “Street Wear” i em poso una samarreta per no tenir fred. Agafem la bici i la resta de bosses i ens dirigim a l’hotel, dutxa i a sopar d’un merescut menú del Macdonals. A les 23:45 va arribar el darrer triatleta, fora de temps, però va acabar, aquest és el nostre esperit.

Vull donar les gràcies a tota una família per haver viscut aquesta experiència al meu costat, per tenir paciència, i donar les gràcies molt especialment a una persona que ha estat molt important en la meva vida. Ella sap el que hem viscut i en part el sofriment que hem passat. Gracies de tot cor. Aquest Ironman és un reconeixement per aquesta persona. GRACIES.