lunes, 31 de octubre de 2011

Comença la temporada

Després d'un mes i mig de vacances esportives i de fer totes aquelles coses que durant tot l'any no feim habitualment toca posar-nos en marxa.
Una vegada acabat l'Ican tocava descansar però al mateix temps hem de planificar la nova temporada.
Un dels objectius que tinc més en ment és l'Ironman d'Austria que serà el meu màxim repte de l'any, ja que tinc moltes esperances d'intentar fer el meu millor temps, i si no és així intentar fer un bon temps a la marató, assignatura pendent que he tingut sempre. Enmig de tot això intentaré fer la marató de Barcelona el 25 de Març, el Tristar de Porto Colom, el 70.3 d'Alcudia i un parell de curses que m'ajudin a la preparació per gran cita.
Aquest mes i mig de descans que he tingut m'ha servit per desconnectar, per llevar-me la carrega d'entrenos i sobretot per no pensar amb l'esport. No obstant he fet la mitja marató de la Tui amb un temps de 1:28:20, no és un mal temps pensant que no m'havia posat les sabatilles de córrer del dia de l'Ican.
Avui he sortit a rodar uns quants quilòmetres amb la bici, en total 60km, he intentat fer molta cadència però hi ha hagut un moment que les cames m'han dit basta i els darrers quilòmetres els he fet rodant tranquil·lament. Bon entreno per començar!!! demà seguirem amb el planing.

viernes, 7 de octubre de 2011

lunes, 3 de octubre de 2011

Crònica Full Ican


Doncs amb el Full Ican ja son 4 triatlons de distància Ironman que he aconseguit acabar. Cada any em preparo la distància amb molta antelació. Hi ha hagut anys que he duit millor el córrer, d’altres la bici i el tema de natació sempre ha estat molt semblant.

Enguany crec que no era molt conscient de fer el Full Ican. No se si era perquè ho feien a l’illa, perquè no era marca Ironman (és viu d’un altre manera) o perquè no estava mentalitzat per afrontar aquesta distància.
A les 5:00 del matí sona el despertador i com sempre aquest dia m’aixeco molt aviat amb la sensació de no haver descansat gaire. Em preparo el berenar, un cafè, galetes, una poma i mig plàtan. Em poso el banyador, acabo de preparar la resta de coses i partim cap el cotxe cap a boxes.  Una vegada arribat allà començo a saludar gent que va arribant per fer el mateix. Preparo el meu material i en poc temps ja ens em de dirigir cap a la sortida. Allà m’acomiado de na Xisca (ja que no se a quina hora tornaré a vorar-la) i de la meva família.

A les 7:15 donen la sortida. M’ho prenc en calma, se que el dia serà llarg, em trobo molt còmoda, no reb cap cop ni manotada, no pareix que estigui en cursa. El temps va passant i sortim de la primera volta, miro el temps 31:45 aprox, no vaig gens malament, al meu costat un gran esportista en Toni Contesti, xerrem un poc, comentam la primera volta, saludo a la família i segona volta. Igual que la primera, fora cops, tranquils. Sortim de l’aigua i aturo el cronòmetre amb un temps de 1:04:00. Directe a boxes, em poso la roba de ciclisme, saludo a la família i enfilo el circuit de bici.

Les primeres rampes pla petit i tira tira. El circuit era dur i encara ho seria més dur per la pujada de Montuïri a Randa. Començo a passar gent, me passa gent. Dic me passa gent perquè hi va haver un “tal” Jordi Gonzalez que em va passar com si anés amb moto, no m’ho podia creure, les rodes treien fum, impressionant. Menjo un poc, bec molt per no deshidratar-me, feia molta de calor i vaig fent camí. Xerram un poc amb en Jordi i anam comentant les coses que ens passen.

Arribats a Randa la primera vegada se que tot és davallada fins al cruse de Porreres, així que em deixo anar i començo a pensar si hi haurà algú. Penso que no perquè segur que tots en aquella hora dormen. Passo el camí de Son Santre (quins records més bons) i a mesura que s’acosta el cruse vaig veient els meus amics, Joan Jaume, Mesquida, Tassa, Bielo, n’Apo, n’Elisabeth, en Vidal, etc... Els pego un crit!!! Eehhh!!! I allà tots varen esclatar, “vamos” son sastre!!! A tope!!! L’amo!!!! Tots animen, allò em va fer posar la pell de gallina, em varen caure les llàgrimes de l’emoció. Segueixo i cap el primer punt de gir. Tornam arrere i em vaig creuant amb la gent, ens animem i un altre vegada cap el cruze. Allà sabia que hi havia els meus i esperava aquell moment. Tornada a passar i crits i renou. En Jordi és posa a riure, em diu que tinc molts de seguidors, fem broma i seguim. Anam a l’altre punt de gir i en Jordi em comenta, ei noi? Saps a quina posició anam? Li contesto que no i em diu anam dintre els 30 primers!!! Que dius? Fem massa via? I em diu, endavant!!!

Comença la segona volta, al punt de gir em trobo amb part de la meva família, na Xisca, na Ma Joana i en Rafel. Animen fins que es queden fora veu i parteixo un altre vegada.
La segona volta em de regular molt ja que serà molt feixuga. Arribo al cruze i aquesta vegada si que em quedo sorprès: hi ha els meus pares!!!! Uffffff... abans eren a la sortida i ara allà. Animen com sempre i el meu pare em fa un comentari: as de fer més via en bici!!!! Jo ja no podia pus, estava cansat i havia de reservar per la marató.

Arribo a boxes i comença el pitjor de tot. Allà em trobo molta gent, la família, la gent de l’equip herbes tunel (gràcies a tots) i molta més gent... animen, criden. Se que la carrera serà molt dura, fa molta calor però em trobo bé. Tinc ganes de córrer, passo els primers 10 quilòmetres i molt bé, bec un poc, i passen els quilòmetres, però al quilòmetre 17 començo a tenir males sensacions. La panxa em fa mal, tinc ganes de vomitar, però no m’aturo. Però passen els metres i de cada vegada pitjor, camino, veig na Xisca i m’acompanya, li dic que intentaré arribar al punt de gir corrent, em poso a corre molt a poc a poc, no puc, la panxa me mata de mal, no tinc forces a les cames. Arribo a punt de gir i allà una gentada animant-me, cridant, corrent al meu costat, ho feia per ells, punt de gir i m’aturo, camino no puc, les cames no me van, tinc ganes d’abandonar, em tambalejo, estic molt marejat i no puc córrer. Arribo a l’altura de na Xisca, m’ajuda, camina al meu costat, m’anima (impressionant el seu comportament). Passa en Jordi Gonzalez i s’atura, em diu que seguirà al meu costat. Això ho em començat plegats i ho acabarem plegats em diu. M’anima a córrer molt a poc a poc i als 10 metres m’aturo i vomito, li dic que segueixi va genial, segueixo caminant amb na Xisca i arribam a l’avituallament. No puc beure, tinc por de que em desqualifiquin per anar malament, li dic a na Xisca que torni arrere i jo intentaré seguir. Intento córrer i un altre pic a vomitar, però aquesta vegada dic que això no pot ser, que si rebento, rebentaré i segueixo corrent. La meva sorpresa fou que al cap de poc temps ja tornava a córrer al mateix ritme que al principi i fins i tot vos puc dir que hi havia moments que corria a un ritme més elevat. 

Després dels problemes,cansament i tot el dia de fer esport, vaig aturar el cronòmetre amb un temps de 11:05:01, el meu millor temps en distància Ironman. Si no ves tingut els problemes estomacals segur que ves fet el temps que desitjo fer un dia, però al final i com sempre diem tot conta.

Vull donar les gràcies a tots els companys que vingueren a animar, a tota la gent que durant tota la cursa no va fer res més que animar i ajudar. Les gràcies a n’en Jordi Gonzalez que per poc que ens veiem fou impressionant el que va fer, a n’en Pep Lliteres per venir a vorar-nos a l’arribada. També un milió de gràcies a la meva família per ser els meus incondicionals i seguir-me a tot arreu i sobretot gràcies i més gràcies a na Xisca per el seu comportament i el seu entusiasme, la carrera també és teva.

I per acabar moltissimes gràcies a tots!!! L’any que ve Austria...